per Carles González Peña
L’activitat geològica i les condicions atmosfèriques de la Terra han permès que la vida es desenvolupi al nostre planeta. Els éssers vius han evolucionat adaptant-s’hi, tot sobrevivint i procreant. Des de molt abans dels dinosaures fins als éssers vius actuals, aquells individus que no podien sobreviure a les condicions adverses del planeta anaven morint. Aquest procés ha determinat la composició de les poblacions fins avui dia, i és el que anomenem selecció natural. Tanmateix, els humans, gràcies als avenços de la tecnologia i la medicina, hem aconseguit millorar la nostra supervivència, i sovint evitem situacions que ens acabarien matant de forma natural. Així doncs, podríem dir que estem evitant la selecció natural? Abans d’entrar a fons en el tema, plantejarem diferents escenaris on s’observa l’efecte de la selecció natural en diferents poblacions, els quals serviran per discernir si els humans estem subjectes a ella.
El destronament dels dinosaures
Els dinosaures es van extingir després d’un canvi geològic important a la Terra, produït per la caiguda d’un meteorit. La hipòtesi més reconeguda és que l’impacte va aixecar una gran quantitat de pols que va bloquejar el pas dels rajos solars. La reducció en la fotosíntesi causada per la falta de llum solar va eliminar gran part dels organismes fotodependents –essencialment plantes, algues i cianobacteris–, un fet que va culminar en la desaparició d’un elevat nombre d’omnívors i carnívors.. La vida dels organismes que requerien molts nutrients per sobreviure (sobretot els éssers vius més grans) es va acabar, i va començar una nova era on els organismes més petits passarien a governar i colonitzar el planeta. És a dir, podríem dir que va haver-hi un procés de selecció natural a favor dels éssers vius més petits, com per exemple els mamífers prehistòrics.
Tot al marró
A continuació, vegem un exemple on el color del pèl dels ratolins silvestres determinaria la capacitat de supervivència i descendència d’aquests:
“En un terreny argilós hi viu una població de ratolins de camp. Aquests ratolins silvestres poden ser de color marró, gris o blanc. En aquell mateix terreny, també hi habita una guineu, la dieta principal de la qual es basa en ratolins.
Quan la guineu depredi, caçarà els ratolins que siguin més fàcils de detectar. En aquest cas, en ser un terreny de color marró, els ratolins blancs seran detectats i depredats fàcilment. En menor mesura, els ratolins de color gris també seran depredats per les guineus, i per això els ratolins blancs i grisos tindran més dificultats per sobreviure i tenir cries.
No obstant això, els ratolins marrons hauran pogut sobreviure gràcies al color del seu pèl, que els serveix de camuflatge. A partir d’aquí, la descendència d’aquests ratolins heretarà majoritàriament el color marró, perquè els ratolins marrons seran els que se n’han sortit millor procreant. Aquesta característica continuarà sent favorable per sobreviure en aquest terreny argilós de la depredació de la guineu.”
Com podem veure en l’exemple anterior, s’han seleccionat aquells individus amb les característiques més avantatjoses i, a través de diverses generacions, s’ha arribat a una població de ratolins adaptada a l’entorn.
Ara bé, si traslladéssim aquesta població de ratolins marrons a una zona de roques calcàries –d’una tonalitat grisa– el seu color de pèl no seria avantatjós. Per això, és molt important considerar l’ambient en què es dona el procés de selecció, ja que l’evolució farà aparèixer adaptacions específicament beneficioses en un entorn determinat, però que poden ser perjudicials en un altre.
I amb els humans com funciona la selecció natural?
Els humans, al cap i a la fi, som uns animals més que habitem en aquest planeta i, durant l’evolució de la nostra espècie, no ens hem escapat de la selecció natural. Però, què ha fet que els humans siguem una espècie tan estesa en la Terra, en comparació amb altres animals?
Sabem de l’existència de molts avantpassats llunyans i propers dels humans, com ara els Australopithecus afarensis o els Homo erectus. Gràcies als fòssils trobats i a anàlisis genètiques, entre d’altres, podem reconstruir una part de la nostra evolució i saber que som un llinatge més de l’ordre dels primats, com també ho són els nostres cosins germans els ximpanzés. Així doncs, goril·les, ximpanzés, bonobos i humans provenim d’un mateix ancestre comú que s’estima que va existir fa 12 milions d’anys, on va evolucionar i ramificar-se fins a donar lloc a diferents espècies.
A més, pels fòssils trobats a l’Àfrica sabem que, molt probablement, aquells avantpassats van originar-se allà. Ara bé, en quin moment ha estat favorable que un grup de primats es posin a dues potes, perdin pèl i comencin a córrer per la sabana africana en lloc de quedar-se a sobre dels arbres protegits dels depredadors, com la resta de micos?
El secret de l’èxit
Hi ha moltes teories al respecte, però ens centrarem en la que té més suport de la comunitat científica. En primer lloc, els primers homínids (els nostres avantpassats primats del llinatge dels humans) tenien una característica evolutiva que van adquirir per atzar que no tenien la resta de primats: el polze. Sembla una ximpleria pensar que l’èxit dels humans recau en un sol dit, però justament aquest dit va fer la diferència. El polze ofereix la capacitat de manipulació d’objectes i fabricació d’eines, cosa que va fer que aquells primats poguessin fabricar armes i defensar-se de depredadors, entre altres coses.
Paral·lelament, la capacitat cranial dels homínids va anar augmentant amb el pas de les generacions com a característica afavorida per selecció natural. Independentment de si la mida del cervell està directament associada o no amb la intel·ligència, el cas és que les espècies del gènere Homo van evolucionar desenvolupant capacitats cognitives que altres espècies no tenien, i que van permetre als nostres remots avantpassats fabricar eines, dominar el foc i, sobretot, conviure en comunitat.
Apes together strong: la unió fa la força
El fet de sobreviure acompanyats de membres de la mateixa espècie i el desenvolupament del llenguatge lligat al bipedisme va facilitar la supervivència del grup i va afavorir la propagació i el desenvolupament dels humans. A aquest fet se li suma el domini del foc i tot el que implica, com la capacitat de resguardar-se del fred i de poder cuinar els aliments, un fet que va millorar la qualitat del menjar i dels nutrients ingerits. A poc a poc, aquells homínids que ara vivien en comunitat, fabricaven armes i sabien utilitzar el foc, van anar desenvolupant noves tècniques i colonitzant tot el planeta fins avui en dia. De fet, ja hem arribat a un punt de la nostra història on comencem a veure les les conseqüències de l’abús i la sobreexplotació dels recursos naturals de la Terra.
El futur dels Homo sapiens
Cap a on estem evolucionant els humans com a espècie? És difícil analitzar fins a quin punt els humans estem influenciats per la selecció natural. Poder adaptar l’ambient a favor nostre fa que la pressió selectiva sobre la nostra espècie sigui molt baixa, però a través de molts estudis genètics és innegable la contínua, encara que lenta, evolució. Aquesta evolució la podem veure en trets específics en diverses poblacions humanes. Per exemple, en poblacions d’Àsia Oriental existeix una variant en el gen ABCC11 que determina el tipus de cerumen, és a dir, la cera de l’orella. En aquest cas, aquesta variant genètica, seleccionada aproximadament en les últimes 2000 generacions, atorga un cerumen més sec, molt probablement com a adaptació a entorns freds.
Com l’exemple anterior, hi ha molts casos on es pot observar l’adaptació de poblacions humanes en diferents entorns–per exemple pel consum de llet–, tot i que aquests processos de canvis genètics en les poblacions requereixen molt de temps comparat amb el temps de vida dels humans. És cert que la globalització afavoreix l’homogeneïtzació de la població, però també ho és que, encara que estiguem en un procés de globalització i encara es puguin encreuar més diferents poblacions, hi ha alhora un factor social i de proximitat territorial que porta a procrear poblacions humanes semblants entre elles. És per això que, en conclusió, els humans no evadim la selecció natural.
En resum, encara que sigui lentament, els humans evolucionem, i fins a on arribem dependrà sobretot si el recipient que ens permet evolucionar, és a dir, el nostre planeta, no es torna inhabitable. El nostre futur dependrà de si som capaços de conviure-hi de manera equilibrada i sostenible.
Ja per acabar…
L’explotació i esgotament dels recursos del planeta, lligat a l’innegable canvi climàtic, suposa un dels reptes més grans per la nostra espècie i la vida a la Terra. Es planteja, doncs, un nou entorn que canviarà per sempre el futur de les espècies que convivim en el nostre planeta. És el nostre deure canviar la nostra forma de viure per poder continuar habitant-lo i evitar condicions extremes per les quals la vida no està adaptada. Tot i això, és impossible no pensar en altres alternatives. Ens veurem forçats a buscar un altre planeta habitable?
Hi ha moltíssimes pel·lícules de ciència-ficció que exploren aquesta possibilitat, com per exemple Interestellar. En aquesta pel·lícula, que recomano personalment, una plaga està acabant amb els humans i es desenvolupen una sèrie de missions espacials per trobar un exoplaneta habitable.
Per saber-ne més
Biologia Futura– Is there still evolution in the human population?
Ciència Oberta – Soc intolerant a la lactosa
Ciència Oberta – Llavors, som neandertals?
Sobre l’autor: Carles Gonzàlez Peña
Estudiant de màster en Biotecnologia Molecular per la Universitat de Barcelona. Soc Bioquímic de formació i professor de secundària com a ofici i afició, i sempre que puc intento transmetre la meva passió per la ciència a tothom del meu voltant.
Xarxes socials: Instagram (@carlesgp99) i LinkedIn
Referències
2. Extreta de Muséum d’Aix-en-Provence 2001. Volume cérébral des Hominidés. Muséum de Marseille 2010. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4335398/figure/F2/
