Estudiant el canvi climàtic tot mesurant la sal del mar amb la Dra. Estrella Olmedo Casal20 min de lectura

Presentem la Dra. Estrella Olmedo Casal, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) en aquesta cinquena entrevista del pòdcast de Ciència Oberta, el RecerCA’T. Parlem de com mesurar la sal del mar amb satèl·lits i com això ens pot ajudar a saber més sobre el canvi climàtic.

Escolta’ns a Spotify, a iVoox o llegeix la transcripció de l’episodi que trobaràs més avall!

Transcripció de l’episodi

Víctor: Imagina que és ple juliol, o agost, o setembre, o ara també octubre. Bé, imagina que fa molta calor i t’estàs banyant a la platja. Nades per aquí i per allà, fas el mort una estona i sense voler te’n passes una mica d’aigua. Puah! Quina sensació més desagradable, no?

El Mediterrani, de fet, és un dels mars amb major concentració de sal, amb una salinitat d’entre 36 i 38 grams per litre. Tots, més o menys, sabreu que entre diferents cossos d’aigua, la salinitat és diferent. L’exemple més típic és el del mar mort, que té unes deu vegades més sal que els oceans, amb uns 350 grams per litre. Vaja, que allà és possible flotar sense flotador i sense quasi esforç, ja que a causa de la sal, l’aigua és més densa que el cos humà.

Però, sabeu que el nivell de salinitat pot variar en un mateix mar? Realment, la quantitat de sal que hi ha al mar és molt més important del que ens podria semblar, i ens pot ajudar a entendre molt millor certs aspectes del canvi climàtic.

En aquest sentit, actualment som testimonis de fenòmens més i més extrems. Ho vam veure el passat mes de setembre amb les devastadores inundacions a Líbia, però els aiguats i la crisi climàtica en general també han afectat Xile, Brasil, la Xina o Espanya, com tants altres països del món. Per això, és molt rellevant fer recerca i intentar entendre què està passant per poder afrontar aquestes situacions que cada vegada aniran a més.

Quim: Queda clar, Víctor, que cal estudiar el canvi climàtic, no?

Víctor: Doncs sí, Quim, i cal fer-ho des de totes les perspectives i punts de vista possibles. Acompanyeu-nos en aquest RecerCA’T, on parlarem de com i per què mesurar la concentració de sal en el mar, i fent-ho, potser serem capaços d’entendre millor el canvi climàtic. Som-hi!

Víctor: Avui tenim amb nosaltres l’Estrella Almedo Casal. L’Estrella és llicenciada i doctora en matemàtiques per la Universitat de Barcelona. Després va treballar un temps en indústria i ara és investigadora postdoctoral del CSIC a l’Institut de Ciències de Mar. Benvinguda al RecerCA’T, estrella!

Estrella: Moltes gràcies! Hola!

Víctor: Deixant de banda el teu camp d’estudi, ets més de mar o de muntanya?

Estrella: Bueno, m’encanten les dues coses, la veritat. Em donen molta pau i m’inspiren molt les dues, tant el mar com la muntanya.

Quim: Que bé! Ara ja posant-nos més en matèria, tu estudies, com hem dit al principi, la concentració de sal al mar. Suposo que la primera pregunta que ens hem de fer i que es fa tothom és per què? Quina importància té?

Estrella: Doncs, com ja heu introduït una miqueta, la concentració de sal, juntament amb la temperatura, és el que conforma la densitat de les masses d’aigua. Llavors, parlant molt ràpid i malament, la densitat d’una massa d’aigua és quant pesa.

Aquests canvis de densitat fan que l’aigua es mogui, de manera que, per exemple, típicament,
quan l’aigua és més calenta i la concentració de sal és més petita, llavors pesa menys. I quan l’aigua és més freda i la concentració de sal és més gran, llavors pesa més.

Quan pesa més, típicament què passa? Bum, s’enfonsa. I quan pesa menys, típicament què fa? Doncs flota. Bé, doncs, com podeu imaginar, a les zones polars l’aigua és més freda i a les zones més tropicals l’aigua és més calenta. I, a més a més, com una mica havies dit tu abans,
la distribució de la concentració de sal al llarg de tots els oceans no és homogènia.

Llavors, què passa? Quan tu estàs a prop d’una desembocadura d’un riu, el riu porta aigua dolça i, per tant, la concentració ja és més baixa. Quan es gelen, el gel marí, el gel típicament és gel d’aigua dolça, és aigua dolça gelada. Per tant, quan és de gel aporta una concentració d’aigua dolça i, per tant, la concentració de sal decreix.

I després també hi ha el joc de l’evaporació i la precipitació. Quan s’evapora, l’aigua que s’evapora és aigua dolça. La sal es queda al mar. I quan plou, l’aigua que cau també és dolça. Llavors, aquest joc, juntament amb la temperatura, fa que els oceans es moguin.

Hi ha un corrent de circulació, que es diu el corrent termohalí, que connecta tots els oceans del món.

Quim: I això canvia amb el clàssic climàtic, d’alguna forma?

Estrella: Clar. Ara una cosa que està molt en estudi, i que està estudiant gent molt important. Aquest corrent oceànic, a gran escala, que connecten tots els oceans, s’està alentint o fins i tot parant, diuen.

Llavors, clar, quines implicacions té això? Aquest corrent, el mar, el que fa és que serveix
com de calefactor de la Terra. El mar té una capacitat d’absorció de calor molt més gran
que el que seria l’atmosfera, de manera que regula el clima.

Quim: Clar, per això quan vivim a prop de la costa tenim climes molt més temperats, no?

Estrella: Clar, clar. Doncs, si es para o si s’alenteix aquesta circulació no sabem què pot passar. Però pot canviar el clima, la meteorologia.

Per exemple, no a totes les latitudes perquè les persones que viuen a continents de la mateixa latitud tenen el mateix clima. I això és, per exemple, el corrent del Golf, que és un corrent que està a prop de Nord Amèrica, fa que hi hagi una aportació de calor i que hi hagi unes latituds on típicament faria més fred que es pot viure d’una manera més temperada.
Víctor: Clar, això ho vaig contar clar un cop que a Nova York, per exemple, si tu tinguessis la línia recta comparat amb el punt exacte a Europa, allà fa molt més fred que aquí, no?

Estrella: I és degut a aquest corrent del Golf, que diuen, que és oceànica, però que també està acoplada amb l’atmosfera.

Víctor: L’article comenteu que mesureu la concentració de sal per cada punt del mar. Ens podries explicar què és exactament un punt en el mar o com definiu les regions a mesurar?

Estrella: Jo em dedico a mesurar la concentració de sal mitjançant observacions amb satèl·lits. Llavors, jo no defineixo un punt en el mar, sinó que el satèl·lit té una precisió. És com si tu fas una foto i el teu píxel t’està descrivint una regió concreta. Si tu tens una càmera de milions de píxels, tindràs molts píxels que t’escriuen el mateix quadradet. Per tant, aquell quadradet estarà descrit amb major precisió.

Bé, el nostre satèl·lit té una precisió d’uns 40 km… Bueno, depèn de com tu miris. De fàbrica, diguéssim, té uns 35 quilòmetres. Per nosaltres, com que acumulem metodes matemàtiques,
acumulem coses, podem arribar a tenir mapes de 25 quilòmetres quadrats. És a dir, assignem una mitjana de la concentració de sal a tot una àrea de 25 quilòmetres quadrats.

És el mateix que una foto. Si tu fas una foto, assignes un color al píxel de la foto. Però si tu tinguessis una lupa, potser veuries que hi ha un gradient de color. Si tinguessis una càmera més precisa, veuries més riquesa. Doncs una mica és el mateix.

Quim: No sé per què hem fet aquesta pregunta abans de presentar l’article…
Hem fet un espòiler? Deixem l’espòiler, no passa res!

L’article que ens vens a parlar avui, que sempre al RecerCA’T, com sabeu, parlem d’algun article, es titula “l’Augment de l’estratificació de la salinitat de la superfície del mar observat mitjançant mesures per satèl·lit”. No sé si estàs d’acord amb aquesta traducció.

Estrella: No gaire.

Quim: Com ho diries tu?

Estrella: La traducció que jo faria és… “Un augment d’estratificació observat per la salinitat mesurada per satèl·lit”. No sé si és el títol exacte, però és la idea.

Quim: Ara parlarem de l’estratificació, perquè és un tema en si mateix. Però, primer de tot, el tema del satèl·lit. Ja n’hem parlat una mica de la foto, però com ho feu? Sembla molt guai, tot això del satèl·lit.

Estrella: Aviam, no sé si sabeu que hi ha tot de satèl·lits orbitant a prop de la Terra que ens serveixen per a moltíssimes coses. Des de telecomunicacions, veure si vindrà el núvol en pluja, meteorologia, i observació de la Terra. Bueno, tota la meteorologia és observació de la Terra; però en aquest cas és més en plan… científic, però és mal de dir.

La cosa és que hi ha diverses tecnologies per poder observar la Terra. Bàsicament, hi ha els sensors passius que el que fan és rebre ones que emet la Terra. Llavors, la Terra està emetent moltes ones de diferents freqüències. Es construeix una antena que mesuri ones a freqüències concretes. I depenent de la freqüència concreta que mesuris, tu podràs tenir informació sobre una variable o una altra. Per exemple, si tu mesures en la freqüència de l’òptic, què veuràs? Una imatge del color. Si tu mesures en la freqüència que jo treballo, que és la banda L, aquesta radiació és sensible a canvis de salinitat.

Per tant, mitjançant models geofísics que et relacionen aquesta emissió amb la salinitat i la temperatura, podem tenir informació o podem fer estimacions de la salinitat.

Víctor: Potser és una pregunta una mica tonta, què passa si hi ha núvols. Els núvols no bloquegen d’alguna manera la llum o la radiació?

Estrella: No hi han preguntes tontes!

Depenent de la freqüència que tu observes, depenent de l’antena en quina freqüència estàs concentrada per observar la radiació: n’hi ha algunes en què el núvol tapa aquesta radiació, no és capaç de passar al núvol, i d’altres les creuen al núvol.

En particular en l’òptic, quan tens un núvol veus el núvol, no veus què hi ha a sobre. La banda L tenim la sort que és transparent amb els núvols. Podem tenir observacions de la salinitat de l’oceà, sempre tant de dia com de nit, independent de les condicions atmosfèriques.

Ara us faig una pregunta!

Víctor: A veure si podem respondre.

Estrella: Això també mesura sobre el terra. L’oceà emet, però la terra, el sol, també emet. I amb aquesta banda L sabeu que es pot recuperar sobre la terra? Humitat del sol. Que té potencialment aplicacions en agricultura. El problema és que, i ho enllaço amb la pregunta anterior, com que la nostra càmera és molt miop, són aplicacions de gran escala.

Quim: Continuant amb l’article, entenc que la idea de l’article és que vosaltres comenceu a fer servir aquestes mesures del satèl·lit. Com es feia abans per mesurar la salinitat del mar? O es feia o no es feia?

Estrella: Sí! Clar que es feia. Són dues preguntes: què hem fet a l’article i com es feia abans. Comencem per la segona. Com es feia abans:

Hi ha diverses metodologies. Una d’elles era que els científics pujaven a un vaixell, agafaven una ampolla, la tiraven a l’aigua i mesuraven la concentració de sal.

A posteriori van aparèixer sensors que mesuren la conductivitat. A partir de la conductivitat es pot estimar la salinitat. La idea del satèl·lit és també mesurar la conductivitat. És a dir, la radiació que emet la Terra està relacionada amb la conductivitat.

Això per una banda. La cosa és que mai no ha estat fàcil estimar o mesurar la salinitat; ni des d’un vaixell. Era molt més fàcil agafar un termòmetre i mirar la temperatura que fer una mesura de salinitat.
Si tu mires les dades, les mesures in situ que es diuen, que són les mesures del barco, la mesura d’un sensor que tu encores en el mar i llavors pots tenir una sèrie temporal; hi havia un històric de temperatura del mar, però el nombre de mesures de salinitat era molt petit.
Llavors, no només això, sinó també perquè es va veure l’interès de mesurar millor també la temperatura. A partir de l’any 2009 es llença tot un sistema de flotadors, que es diuen flotadors ARGO, que son uns sensors que van a la deriva i a mesura que van a la deriva fan un perfil, que va des dels primers metres fins a 2.000 metres de profunditat i en aquesta columna d’aigua mesura tant salinitat com temperatura.

Víctor: Per què ens fem una idea: és com si hi hagués moltes boies repartides.

Estrella: Exactament: hi ha organitzacions que fomenten això i s’han llançat moltes boies. Tot i que tenen una vida limitada. Quan processes les dades i veus els in situ, disposes de mesures per a tots els oceans. El que passa és que típicament aquestes mesures estan on els porta el corrent: si hi ha regions on és complicat accedir pel tipus de circulació, no estan tan ben mostrejades.

I després hi ha un altre problema, que com us he dit, són sensors que van amunt i avall, fins als 2.000 metres. Quan es troben amb la plataforma costanera, és a dir, quan t’acostes a la costa s’encallen i llavors no van cap a la costa. I per tant les mesures costaneres no estan ben representades amb aquest sistema.

Per això, el 2010 es decideix llençar el primer sistema per mesurar la salinitat.

Quim: I això ho fem des d’aquí a Europa?

Estrella: Quan llences una missió, has de tenir objectiu científic. L’objectiu principal científic no era la salinitat, sinó la humitat del terra. Però es fa com a segon objectiu científic, la salinitat.

Hi havia dos líders de la missió. Un era Jean Kerck, que encara és el PI de la part de terra, que és francès; i en Jordi Font, que era un investigador de l’Institut de Ciències del Mar, que va ser l’investigador principal de la missió de la part d’oceà. Això es va llançar el 2009, fins al 2010 es van començar a tenir les primeres mesures. El 2011 es llença una segona missió.

Penseu que fins llavors hi havia hagut uns 20 anys de mesures de temperatura; i no s’havia llançat encara cap satèl·lit per mesurar la salinitat.

Llavors el primer és aquest. Un parell d’anys després, el 2011, es llença Aquarius, que és una missió americana i argentina, però en el 2015 fa fallida. Llavors, un parell de mesos abans, havien llançat una altra missió als americans, que es diu SMAP.

Actualment tenim tant aquest primer satèl·lit europeu, SMOS, i el segon americà, que és SMAP. Però ja som vellets. 13 anys d’emissió d’una observació de la terra és moltíssim. No és típicament el que s’espera d’una emissió d’observació de la terra.

Víctor: Sembla que amb el satèl·lit us n’heu sortit molt millor a l’hora de mesurar la salinitat, però en aquest procés de canvi us heu topat amb algun inconvenient rellevant?

Estrella: Sí, el processament de les mesures en banda L per recuperar la salinitat ha estat molt complex. De fet, què va passar? Els primers mapes de salinitat, quan la comunitat científica va veure que tenia tan mala qualitat, van deixar de creure en aquesta emissió.

Llavors després, al cap de sis anys, hem après moltíssim, hem desenvolupat algoritmes per processament de la imatge, per corregir errors, per millorar la precisió, la resolució, etc. Ara la qualitat dels mapes és molt millor. S’ha hagut de fer un re-engagement de la comunitat científica perquè tornés a creure en les dades, en aquestes mesures que realment a nivell de quantitat de mesures, a nivell de capacitat de monitoratge, és una revolució: perquè una cosa és tenir una mesura puntual, ni que tinguis diversos flotadors que dèiem abans, que no deixen de ser un cada molts quilòmetres. Aquí tens mesures diàries amb resolució de 25km.

Quim: Ara que ja estem parlant d’aquestes mesures, què ens diuen? Què vol dir aquesta estratificació que dèiem abans?

Estrella: Anem a l’article ara, que és veritat que això m’ho havies preguntat i no havia dit res. La cosa és que entre totes aquestes correccions que s’han de fer a les mesures, n’hi ha algunes que són calibracions, i típicament es fan servir les mesures in situ per calibrar els mapes.

Les mesures que estan preses in situ al mar a través d’aquest sistema ARGO, que és el que típicament es fa servir per calibrar els mapes satelitals de salinitat, no arriben a la superfície. Bé, sí que arriben, però la mesura dels primers metres no és fiable, perquè es barreja amb bombolles, etc. Llavors, tu t’has de quedar amb la mesura del sensor a partir dels cinc primers metres.

En canvi, el satèl·lit el que t’està donant és la radiació de la capa dels primers centímetres. Clar, tu t’has ficat alguna vegada al mar i has dit ui, per aquí baix, està fresquet i per dalt està calentet. Això és l’estratificació. L’estratificació és quan tu en la capa vertical, en la columna vertical, no tens una massa d’aigua homogènia. I això passa i pot passar.

És veritat que amb els nivells d’errors del satèl·lit, fer servir les de dades in situ per corregir-los és una hipòtesi raonable. Però, depenent dels estudis que facis, depenent dels càlculs que facis, potser estàs introduint una dinàmica que no li correspon a la capa superficial. Nosaltres en aquest article el que fem és: no calibrem amb les mesures in situ sinó que fem una hipòtesi física per fer la calibració. Aquesta consisteix a dir que la mitjana global de tota la concentració de sal en aquesta primera capa no canvia amb el temps. O sigui els canvis en la concentració de sal són regionals: es mouen d’un lloc a l’altre però en global no canvia,.

Fent servir aquesta hipòtesi el que veiem és que les tendències de la salinitat superficial que mesura el satèl·lit i les de més a sota que mesuren els in situ són diferents. Tenen dinàmiques diferents, i això vol dir que hi ha un desacoblament entre aquests primers centímetres i aquests primers metres. Això és l’estratificació.

Quim: Perfecte. Continuem parlant de l’article. També veieu que hi ha zones que es tornen més salades. Si ho dic bé, hi ha zones que es tornen més “dolces”. Tot i que no són dolces. Això què es deu?

Estrella: En particular, una altra diferència que veiem respecte a la superfície i la subsuperfície, és que, típicament, com us he dit abans, la concentració de sal en els oceans no és homogènia. Hi ha regions, hi ha conques que són més salades que d’altres. Per exemple, l’oceà Atlàntic és més salat que l’oceà Pacífic.

El que veiem aquí és que la salinitat superficial que ens està donant el satèl·lit en una sèrie temporal de 10 o 8 anys que es va fer aquest estudi…

Quim: A mi em sembla molt, sóc jove, però escala climàtica…

Estrella: És molt poquet. Per parlar de canvis climàtics ha d’anar a escales de com a mínim 30 anys. Llavors, clar, això és només un estudi amb aquest temps que és el que teníem al satèl·lit.

Doncs veiem que, típicament, trobem en les regions més salades que hi ha un augment de salinitat, tendències positives. I en les regions menys salades, una disminució de salinitat.

Això no ho mostra la salinitat una mica més a sota. Ho mostra la capa superficial, cosa que té cert sentit físic perquè és el que està més a prop de l’atmosfera i, per tant, és el que és més sensible als fluxos oceà-atmosfera. Què vol dir això?

Sembla que en aquest període curtet les regions més salades estan fent més salades i les regions més dolces s’estan endolcint més. Això és compatible amb aquest paradigma de les regions seques s’estan tornant més seques i les humides estan tornant més humides, que és la intensificació del cicle de l’aigua per efecte del canvi climàtic.

Què vol dir la intensificació del cicle de l’aigua pel canvi climàtic? Quan l’aire s’escalfa té una capacitat d’absorbir vapor d’aigua més gran que quan està fred. Llavors, està absorbint més aigua perquè l’aire està més calent i sembla que la retorna aigua a les zones més humides, més, i a les zones més seques, menys. Això, típicament, està associat o potencia esdeveniments extrems.

Víctor: Els extrems encara es faran més extrems.

Estrella: O més freqüents.

Quim: Per acabar de tancar el tema de l’article, quines perspectives de futur teniu per continuar aquests estudis a nivell del satèl·lit?

Estrella: El que tenim ara és que hi ha un potencial risc que no hi hagi una continuïtat d’observació satelital de la salinitat. Llavors, ara sembla que sí que s’aprovarà aviat una missió multifreqüència per observar a la Terra la banda L, en particular té la banda L.

El que passa és que la resolució en què l’observarà és molt grollera, són 60 quilòmetres,
que és pitjor que el que tenim ara. I típicament ets capaç d’observar menys fenòmens. Llavors, a nosaltres ens agradaria advocar per intentar promocionar una missió nova, espacial, que intentés mesurar la salinitat amb més resolució.

Sobretot és important tenir continuïtat perquè la major limitació de l’estudi és que vuit anys pot ser una pujada d’un sinus que després baixi. No és una tendència climàtica, necessitant sèries temporals més llargues.

Necessitem sèries temporals més llargues sinòptiques de satèl·lit, perquè el que també es mostra l’article és que al final aquests in situs [els flotadors ARGO] ens estan donant un mostreig que està condicionat pels corrents també. I no arriben a prop de la costa ni a les zones polars. Les zones costaneres i polars són molt importants perquè són els aports d’aigua dolça i els gradients de salinitat són més grans.

Això és el que ara ens ocupa la ment.

Víctor: Si no ho entès malament, esteu treballant ara per dissenyar i llançar un nou satèl·lit per mesurar la salinitat de manera més acurada. Això suposo que és una feinada de coordinació i de coordinació entre enginyers, físics, biòlegs marins… Explica’ns com és aquesta col·laboració interdisciplinària.

Estrella: Són tres satèl·lits, en realitat. Són tres que van volant molt juntets i a partir de volar molt juntets creen la imatge més alta resolució. I a nivell de coordinació és tota una experiència, molt interessant.

Víctor: Aconseguiu posar-vos d’acord entre tots?

Estrella: Trec el látigo! No, no. És molt enriquidor. He tingut la sort de comptar amb un equip super bo. A nivell industrial, han fet una contribució tecnològica super bona. Que a més naixia d’un investigador de l’Agència Espacial Europea, que és també molt bo. El concepte tecnològic és molt innovador, jo el trobo molt xulo. A nivell científic he tingut la sort que vulguin participar científics molt potents amb idees noves i innovadores que han sabut donar o justificar científicament la relevància i importància que té aquest potencial concepte tecnològic.

I després és divertit veure que al final no tot depèn de la qualitat científica, ni la qualitat tecnològica, ni la qualitat dels equips, sinó que juga en factors polítics. I això a donar-te’n és com, uau, és divertit, diguem-ho així. És divertit…

Víctor: Deixant de banda l’article, just ara comentaves com aquest aspecte més industrial. Ens has comentat, o hem comentat abans, que després del doctorat vas deixar la recerca pública per passar a treballar per la indústria. Què t’ha aportat aquest temps treballant en la indústria?

Estrella: El que m’ha aportat treballar en la indústria crec que ha estat molt constructiu; ho aprecio molt. Perquè et dona una perspectiva molt diferent de la que estem acostumats a l’acadèmia: Jo ja tendeixo a ser molt pràctica, però a la indústria, d’alguna manera, tens un objectiu que està molt lligat a una necessitat social. I has de donar una resposta per a aquesta data. Potser no és una resposta òptima, molt millor, del món mundial, però és una resposta. I això a vegades a l’acadèmia es perd perquè volem fer el millor possible. No pensem en passets, sinó vull que sigui la resposta. I a vegades és un error, perquè hem d’anar avançant a poc a poc. I aquesta perspectiva a la indústria me l’ha donat.

Després, a la investigació, tens una mica més de llibertat per investigar el que t’agrada.

Quim: Jo, com a matemàtic, i com que has estudiat matemàtiques, jo tampoc em dedico a les matemàtiques pures. I la pregunta que volia fer és com és que vas acabar estudiant el mar o la soliditat del mar.

Estrella: A la vida també se t’ajunten factors personals. Jo, en aquella època, anava a tenir la meva primera filla i estava a Madrid, a Deimos. M’havien deixat teletreballar, però la meva parella tenia feina a Barcelona. I era una mica caòtic tot plegat.
I llavors… És que l’anècdota em fa vergonya, fins i tot. La meva mare, que és mestra, i que mai no ha sabut descriure gaire el que faig, sempre ha pensat que era un bitxo raro, un dia em diu… “A l’Institut de Ciències del Mar busquen perfils com tu.” Jo em vaig quedar una mica parada perquè ma mare no sap de què treballo, bàsicament. “Com que busquen un perfil com jo?” A més, en aquell moment em dedicava a fer brossa especial, ja em diràs el que té a veure amb el mar. “Vols dir, mama?”. No li vaig fer gaire cas…

Tornava d’una reunió a Madrid, perquè ja t’he dit que tele treballaven a Madrid. Amb el bebè. I em diu… “Estrella, no has escrit i no has enviat el currículum”. I jo: “Mama, no sé, bueno, ho faig.”

I, des de l’AVE allà enviant el currículum. Va ser per casualitat i llavors entres allà i és molt emocionant, és molt xulo, perquè és un equip molt interdisciplinari. Treballes amb físics, amb enginyers, amb matemàtics… Et sorgeixen molts reptes des de com processar les mesures, com dissenyar el satèl·lit, quina aplicació sonogràfica física i com pots explicar les mesures.

Llavors és com una cosa molt ampla. Pots estar des del més baix que és construir el satèl·lit fins a veure que amb aquelles mesures ets capaç d’explicar un fenomen que pot tenir un impacte molt directe a la societat. I això m’agrada i m’hi he quedat.

Quim: Molt interessant! Ara que estem acabant i hem parlat del canvi climàtic i coses serioses, toca dir alguna ximpleria: si haguéssis de triar on preferiries banyar-te, en un lloc on hi hagi més sal o menys sal?

Estrella: Jolines, doncs és una pregunta molt complicada perquè m’encanta banyar-me al riu i al mar.

Quim: En algun mar?

Estrella: Home, jo al de casa meva; a Vilanova i la Geltrú

Víctor: Jo soc fan dels rius, allà al Montseny. Jo vaig aprendre a nedar a un riu, a la Tordera! Estrella, ha arribat el moment del minut d’or. Crec que estàs informada! Et donem el màxim d’un minut perquè ens deixis un missatge, un consell o una reflexió general per tota aquella gent que ara mateix ens està escoltant.

Estrella: A veure, jo crec que el missatge que donaria ara una mica és que hem de ser molt conscients que realment el canvi climàtic és una cosa que existeix. I que no tenim prou eines per saber com impactarà a les nostres vides. Que hem d’estar preparats per fer polítiques de resiliència. I que hem de ser molt conscients i en la mesura que nosaltres puguem intentar ser conscients que estem gastant aigua. El cicle de l’aigua està canviant i estem en una zona que típicament no abundarà l’aigua. Ja estem veient que tenim restriccions d’aigua. Què puc fer jo per no gastar massa aigua?

Agafar l’avió. Si puc agafar el tren en lloc de l’avió, estic contaminant menys.

Més que res, jo crec que tots hauríem de ser molt conscients perquè realment no sabem quin impacte ens ve, però probablement no serà una cosa positiva.

El minut el dedico a això.

Víctor: Abans ho has comentat una mica, però potser aquest tema del canvi climàtic és l’exemple perfecte que ciència i política també han d’anar units.

Estrella: Absolutament. S’han de fer polítiques. S’han de fer polítiques que siguin sensates. No pot ser que facis pagar 0,5 per un plàstic i després tot t’estiguin plastificant. Està molt bé cobrar els plàstics, però també has d’atacar l’altre. Hem de replantejar-nos les coses. Hi ha coses que són dures de replantejar, però hi ha d’altres que no són tan dures i és que estem fent tard.
Hem de fer els canvis més radicals perquè estem en un moment d’emergència. Però comencem ja pels fàcils.

Víctor: Jo crec que podíem fer tot un programa dedicat a això i no acabaríem mai. Finalment, Estrella, arribem a les recomanacions. En aquest programa ens agradaria que ens recomanessis tres coses. Una cançó, un llibre i un lloc costaner.

Estrella: Lloc costaner ja us l’he dit: casa meva, Vilanova i la Geltrú! A veure llibre i cançó…
No tinc gens de temps per llegir, però estic en una companyia amateur de teatre i us recomano el llibre de teatre que estem portant: “Escenes d’una execució”.

I llavors, de cançons… Mira, m’agrada molt tot tipus de música, incloent per exemple música urbana. Però potser quan estic més atabaladai en moments molt durs de la meva vida em poso les suites de cello de Bach. Aquestes m’encanten.

Víctor: Molt boniques. D’acord, amb aquestes recomanacions ens hem d’anar acomiadant. Moltes gràcies Estrella per concedir-nos el teu temps i per la teva tasca diària.

Estrella: Gràcies a vosaltres!

Víctor: Gràcies a tu també, Quim, i a tot l’equip del RecerCA’T que està treballant per tirar endavant tot això.

Quim: Moltes gràcies a tothom!

Víctor: I com sempre, també hem d’agrair a la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació per subvencionar el projecte.

Fins al pròxim RecerCA’T!