Tothom ha imaginat en algun moment de la seva vida la immortalitat. Ja sigui des de l’imaginari de ficció com de contes tradicionals, el secret de la vida eterna ha estat investigat científicament des de fa centenars d’anys. Però, és possible? Existeix algun organisme incapaç de morir per causes naturals?

Primer de tot: per què morim?

Per començar, estudiarem la mortalitat des d’una perspectiva més propera: la d’un organisme humà. Aquesta persona, seguint el cicle vital de qualsevol organisme, naixerà, es relacionarà, es reproduirà (o no), i morirà. Les causes de la seva mort, es poden separar essencialment en quatre opcions: l’envelliment, les malalties, els traumatismes i els canvis de factors ambientals.

Per fer més fàcil el nostre model, imaginarem una persona sense malalties ni afectacions importants a la seva salut que n’avancin la seva mort natural. Amb això, hem aconseguit eliminar les malalties i traumatismes de l’equació. Així i tot, encara depenem de l’envelliment i els canvis del medi extern per justificar la nostra mort.

Una vida a contrarellotge

Per definir l’envelliment, podem prendre la descripció de Scott Gilbert, que el defineix com “el deteriorament lligat al temps de les funcions fisiològiques necessàries per a sobreviure i ser fèrtil”. A partir d’aquí podem definir la màxima vida útil, que és la màxima mesura del temps de vida d’una determinada espècie. En el cas dels humans, arriba als 121 anys. Un altre factor podria ser l’esperança de vida, però aquest es tracta d’una estimació del temps de vida d’una població en concret, no de tota l’espècie. A Catalunya, per exemple, se situa a 83,5 anys, esdevenint una de les més altes de tot el mon!

La durada de la nostra vida depèn de molts factors, però el més conegut és el relatiu als telòmers. Els telòmers són seqüències d’ADN que tenim al final de cada cromosoma. Són seqüències sense cap informació important pel nostre desenvolupament. Això es deu al fet que, cada cop que una cèl·lula es divideix, els seus cromosomes esdevenen una mica més curts, perdent informació genètica en cada divisió. La funció dels telòmers, doncs, és protegir les regions essencials del genoma, fent de carn de canó.

Imatge d’un cromosoma, on s’hi poden veure els telòmers de color rosat.

Tot i això, els telòmers no són infinits, i al cap d’un cert nombre de divisions, es comença a perdre informació genètica important. Aquest fet condiciona l’edat d’una cèl·lula, que mor quan perd la totalitat dels telòmers. En altres casos, com poden ser els tumors, els telòmers pateixen modificacions que permeten fer immortal una cèl·lula. Així, hem trobat ja el nostre primer organisme immortal.

El millor exemple és a la natura

Prenent com a base el cicle vital de les nostres cèl·lules, hem trobat que petites modificacions poden portar una cèl·lula a viure i duplicar-se eternament. Però, aquest fet es basa en alteracions no previstes dins el transcurs de la vida normal d’una persona humana. I si et digués, però, que existeix un organisme a la natura capaç de viure eternament de manera natural i corrent?

La meravellosa Turritopsis dohrnii

Ara que estem en època estival, us sonarà aquest animal, i és que l’únic organisme pluricel·lular que s’ha demostrat ser immortal és una medusa. La medusa Turritopsis dohrnii, també coneguda com la medusa immortal, es creu originària del Mediterrani, però actualment es troba distribuïda per tots els mars, arribant al Japó. Gràcies a la seva immortalitat, s’ha pogut repartir per tot el globus terraqüi durant tots els seus anys.

La petita Turritopsis dohrnii

El secret de la nostra estimada medusa recau en el seu cicle vital. A partir del seu naixement, fruit d’una fecundació externa, es crea una larva plànula, que es diposita al fons del mar. Aquesta larva crearà una colònia de centenars de pòlips (meduses sexualment no madures) que esdevindran centenars de meduses sexualment madures.

Durant la seva vida, si una medusa immortal en etapa adulta es troba exposada a un estrès ambiental, una agressió física o un estat de malaltia o envelliment, reverteix el seu estat vital a pòlip un altre cop. Dit d’una altra manera, és com si en el moment d’entrar a la coneguda tercera edat, una persona tornés a la seva infantesa. I així, indefinidament.

Ouroboros

Però… com ho fa?

La justificació es pot explicar gràcies a un procés conegut com a transdiferenciació. La medusa conté uns tipus cel·lulars concrets a la superfície de la campana i a l’interior del canal circulatori que reaccionen a diferents condicions ambientals. Aquestes, ja siguin manca d’aliments, canvis de temperatura o la salinitat i dany artificial, reaccionen provocant un deteriorament de les estructures de l’animal i regenerant l’estat de pòlip. Així doncs, la campana, el canal circulatori i els tentacles es degraden deixant pas la petita forma de pòlip.

Estudiant aquests canvis al laboratori i prenent anàlisis genètics de l’animal, s’ha pogut determinar que els mecanismes cel·lulars activats durant el procés de transdiferenciació es poden comparar amb els de regeneració d’una ferida corrent. Si volguéssim realitzar el mateix símil en el nostre cos, parlaríem de les cèl·lules mare. El zigot, per exemple, és la cèl·lula mare més potent, ja que té la capacitat de crear tots els teixits diferents ella sola. Un procés de transdiferenciació humà ens permetria transformar un pulmó de nou a l’estat de zigot, i diferenciar-lo de manera dirigida cap a l’òrgan que necessitéssim, per exemple, un fetge.

Per molt que ens pugui agradar, malauradament això no és possible. Tot i això, els avenços científics relatius a la investigació amb cèl·lules mare van aportant llum a l’entramat, i cada dia sabem amb més precisió com funcionen aquestes cèl·lules. De moment, aquest misteriós animal reconegut com el primer animal potencialment immortal, continuarà amagant el secret de la immortalitat dins seu.


Ja per acabar…

Una de les influències més presents en la cultura popular sobre l’adquisició de la immortalitat és la pedra filosofal, un concepte investigat durant el segle XVI sobretot per l’alquimista Paracels, amb la intenció d’obtenir or il·limitat, guarir malalties i disposar de la vida eterna. Es considerava una de les bases de l’alquímia, la doctrina que intentava explicar les transformacions de les substàncies abans de les lleis de la física i química.

Tot i això, si parlem de la pedra filosofal, la majoria de vosaltres pensareu en Harry Potter (Harry Potter i la pedra filosofal) o els germans Elric (FullMetal Alchemist), personatges de ficció la missió dels quals és trobar aquesta pedra meravellosa al llarg de les seves històries. Cal apuntar, però, que les propietats d’aquesta pedra serien impossibles amb el coneixement de física i química de què disposem avui en dia!

Per saber-ne més

NCBIAging: The Biology of Senescence

L’AquàriumBiologia de les meduses

National Geographic“Immortal” Jellyfish Swarm World’s Oceans