Estimant i estressant les plantes amb el Dr. Antoni Garcia Molina25 min de lectura

Presentem el Dr. Antoni Garcia Molina, investigador postdoctoral al Centre de Recerca en Agronòmica, en aquesta tercera entrevista del pòdcast de Ciència Oberta, el RecerCA’T. Parlem de les plantes i de com s’ho fan per sobreviure als problemes que els suposa no poder-se desplaçar!

Escolta’ns a Spotify, a iVoox o llegeix la transcripció de l’episodi que trobaràs més avall!

Transcripció de l’episodi

Víctor: Som conscients que les plantes no estan tot el dia esperant-te que arribis de la feina per donar-te amor i rebre’t amb una bona llepada. Sabem que les plantes no són tan adorables com un gatet que salta i juga, ni tan harmonioses com la melodia del teu estimat periquito quan t’envaeix la tristesa. Però avui estem aquí per parlar de plantes i per convèncer-te que, malgrat tot, són uns éssers fascinants que també mereixen tota la nostra atenció, almenys de tant en tant.

Malauradament, les plantes no només han quedat en un segon pla en la consciència popular, sinó també en la investigació científica. I sobretot, de cara al futur i tenint en compte el canvi climàtic, poden prendre una importància inesperada. De fet, si ens ho parem a pensar, ja ens adonem que són molt més que simples ornaments. Entre altres coses, són imprescindibles en la cadena tròfica i també en la nostra dieta i alimentació. És una font inestimable de matèries primeres i també podem aprendre molt del seu comportament i manera de viure. Avui, precisament, parlarem de la gran capacitat d’adaptació de les plantes i dels mecanismes que han desenvolupat per resistir a canvis ambientals dràstics. Mireu, per exemple, la rosa de Jericó, una planta originària dels deserts d’Aràbia i del Sàhara, que quan té escassedat d’aigua, entra en un estat de dessecació extrema. Les fulles s’assequen i s’enrotllen i sembla completament morta. Però no. Es diu que la planta ressuscita perquè pot estar anys en aquest estat fins que torna a rebre aigua. També podem parlar de la Belvitskia mirabilis, originària dels deserts de Namíbia i que pot arribar a viure 2.000 anys en una zona on quasi no plou, ja que rep aigua de la boira i de la humitat. I si parlem d’anys, en certa manera podríem dir que la posidònia oceànica endèmica del Mediterrani pot viure fins a 100.000 anys o més, ja que pot clonar-se a si mateixa i formar basts prats submarins de plantes connectades genèticament. Fascinant, oi? A tu, Pau, t’he convençut?

Pau: És impressionant, però potser ens ho hauria de dir l’Antoni, que després el presentarem.

Víctor: Sí, sí, les meves fonts científiques, com sabeu, no són les millors. En tot cas, acompanyeu-nos en aquest RecerCA’T, on descobrirem l’extraordinari món de les plantes i ens centrarem en la seva capacitat d’adaptació sorprenent. I potser m’avanço una mica, però em comenten per aquí que, fins i tot, podrien aprendre d’una situació per afrontar-ne una de nova. No us ho perdeu. Som-hi!
Avui tenim amb nosaltres l’Antoni Garcia Molina. L’Antoni és llicenciat en Biologia i Bioquímica per la Universitat de València, on també va fer el doctorat. Després es va embarcar en un viatge de 10 anys per diferents centres de recerca a Alemanya com a investigador postdoctoral. Fa poc més de dos anys va tornar a Barcelona com a investigador postdoctoral en el Centre de Recerca AGrigenòmica situat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Benvingut al RecerCA’T, Antoni!

Antoni: Moltes gràcies per la invitació.

Pau: Vull començar amb una pregunta una mica… Tenim un amic molt savi que un dia ens va dir “Per què hem d’estudiar les plantes si elles no ens estudien a nosaltres?”. Jo no t’ho preguntaré així, però sí que et vull preguntar per què és important entendre millor com funcionen les plantes.

Antoni: Correcte, crec que en la introducció ho heu recapitulat, ho heu resumit molt bé. Són uns elements fonamentals en la cadena tròfica, perquè no només nosaltres, sinó també el bestiar i altres animals se n’alimenten, per això són fonamentals. Sobretot, més de cara a anys que vindran o noves etapes, són fonamentals per a la transició en combustibles. Moltes d’elles es poden utilitzar per a bio combustibles. Juguen un paper molt important. També el darrer estiu que hem vist que hi ha hagut temperatures molt elevades. El fet de tindre plantes als carrers ens proporciona una ombra de manera que cohabitem amb elles i ens en beneficiem. I també, en estes coses m’agrada recordar la figura del meu avi patern, que és el que em va motivar a estudiar-les, que tenen un rol molt important per a guarir-nos, per a curar-nos. Antigament, sempre hi havia algú als pobles que coneixia totes les plantes i ens donava remeis naturals. La farmacologia avui dia es basa en aquest coneixement tradicional en molts casos.

Pau: Sí, aquest últim aspecte és molt interessant, perquè jo ara també fa poc que amb uns amics hem començat a fer ratafia, i hem hagut d’aprendre a anar al bosc i identificar plantes, que algunes es consideraven medicinals, però potser s’ha demostrat més endavant que realment no ho són, i algunes que sí.

Víctor: Molt interessant. És curiós perquè aquesta relació planta-home ve de molt lluny, però sembla, almenys tristament en el meu context o entorn, que aquesta relació cada vegada potser ha anat una mica a menys. Però bé, perquè ens situem una mica, la cèl·lula vegetal és gaire diferent de les nostres. A banda dels mítics cloroplasts, que és el que jo recordo encara de l’ESO, té alguna particularitat la cèl·lula vegetal que la diferenciï de la resta?

Antoni: Doncs bàsicament la planta es nodreix de la llum. Fa la fotosíntesi, per això necessites cloroplasts, que és una cosa que les nostres cèl·lules no poden fer. Nosaltres hem de metabolitzar aliments, o, en canvi, la planta depén de la llum per sobreviure. Són autotròfics. De manera que això és una de les característiques. La segona és que la cèl·lula vegetal està englobada en una paret cel·lular que limita molt el creixement, de manera que és una constricció molt important i ha d’adaptar-hi el metabolisme. Però així tot té un gran poder de senyalització amb la resta de cèl·lules dels voltants. I no només la cèl·lula vegetal, a diferència de molts éssers vius animals que ens podem desplaçar, les plantes són sèssils, no es mouen. I això pot ser, després ho parlarem més, un poder important en el fet de l’adaptació o aclimatació als canvis ambientals.

Víctor: Abans, un dels objectius d’avui és reivindicar aquesta investigació i aquest estudi de les plantes. I volíem també relacionar amb un tema que està molt de moda avui en dia, que és el canvi climàtic. Com podem aprofitar aquest coneixement de les plantes a combatre el canvi climàtic?

Antoni: És una pregunta molt global, molt crítica. El tema està en… que ja és evident, encara que deixem de produir CO₂, hi haurà un canvi climàtic. La temperatura mitjana del planeta pujarà, i hem de, per una banda, combatre’l i, per altra, adaptar-nos. Aleshores, el tema és que hem de millorar… El tema al final està en el fet que les plantes les hem de pensar també com a… com a uns elements que ens alimenten. Aleshores, considerant que la població mundial incrementa exponencialment, que cada vegada en som més, i que, de fet, el canvi climàtic, tenim menys disponibilitat de terres per conrear-les, hem de fer d’una manera possible un augment de productivitat de manera que hem d’entendre com les plantes es poden adaptar millor a aquesta nova situació ambiental que tenim. Hem de fer que els mateixos cultius o variants de cultius puguen adaptar-se a les condicions que vindran per tal de no crear un risc en la població per manca d’aliments.

Pau: En aquest sentit, tenim clar que necessitarem cultius que siguin més resilients. Fins i tot estaria bé que es pogués augmentar la productivitat dels camps de cultiu. Llavors, en aquest sentit, ja parlaves de variants de plantes. Creus que els transgènics formen part de la solució a aquest problema d’augment de la població mundial i canvi climàtic?

Antoni: Ací has obert un bon meló.

Pau: És un bon meló, però toca parlar-ne, no pot ser?

Antoni: Anem a veure. Empíricament, intentant ser… Jo estic a favor dels transgènics amb una bona regulació, o fins i tot a l’edició genètica, que està molt de moda i que hi ha passos molt importants actualment en el context de la Unió Europea. Poder manipular plantes per tal d’aconseguir una finalitat que és correcta, ja no parle de finalitats econòmiques, jo crec que va ser clau. La nova revolució verda, jo crec que ha de tenir en compte la capacitat tecnològica de manipular el genoma per tal d’obtenir trets que conferisquen resiliència o adaptabilitat, perquè l’espectre, la variabilitat genètica, és a dir, com són de diferents les diferents cultivars d’una mateixa planta és relativament reduïda en alguns casos, i és que en som molts en el planeta. La població està augmentant, hem d’augmentar la redistribució d’aliments, però ja heu vist que este estiu hem arribat a 40 graus. És terrible. I continuarem així. I el preu de l’oli està pujant, és una cosa molt actual que tots comentem, que estarà 8 euros en litre.

Pau: Aquí vam comprar un carregament fa poc.

Antoni: Sí, he buscat les ofertes de Lidl o d’on siga, 2 per 1, 3 per 1, 5 per 1, però jo també faig el mateix. Cada vegada que veig una oferta, en compre litres i litres. Però hi ha un divulgador científic, que és el professor Mulet, que sempre diu que potser l’oli passa de ser un element essencial a un producte de luxe.

Pau: Or líquid de debò, aquesta vegada, no com el petroli. Ja deixem el tema dels transgènics, només volíem fer aquest petit apunt. Sempre tenim molt centrat l’estudi de biologia en els humans, en les malalties que pateixen els humans i en aquest sentit tenim diferents models animals que ens permeten estudiar aquests trets indirectament. En plantes, com ho gestioneu? Perquè a plantes també hi ha una gran diversitat, amb moltes diferències entre elles. Quins organismes model teniu?

Pau: És una molt bona pregunta, de la mateixa manera que en el camp dels humans que tot el món coneixerà. Utilitzem ratolins o uns altres animals més pròxims per inferir, com tu molt bé deies, com serien en humans. Hi ha hagut uns riscos, perquè les farmacèutiques perden molts diners quan desenvolupen fàrmacs. En plantes anar al que en anglès es diu “crop”, una planta d’interès agronòmic. És molt difícil perquè potser pot tenir un genoma molt complicat, potser tarda anys a tindre una nova generació i fer la investigació i la recerca és molt complicat. Tenim també els nostres ratolins. En el meu cas, i en el de la major part de la comunitat científica que investiga en plantes, tenim una planta que es diu Arabidopsis thaliana. La primera vegada que la vaig sentir era d’un home que era andalús i va dir que era un “jaramaco lechugoso”. I jo dic, això què collons! I és una mala herba. Molt menuda, però té unes característiques que la fan molt interessant d’estudiar. Té un cicle vital. En un mes tens una generació completa, produïx moltes llavors, té un genoma molt ben anotat, sabem molt bé com és el genoma. Tenim una col·lecció de mutants. Un mutant és una planta que té un canvi que li hem eliminat o alterat un gen de manera que podem veure l’efecte i d’eixe gen en particular en el conjunt de la planta i té moltes ferramentes moleculars. Està molt ben estudiat i ens serveix. Aleshores, la idea seria inferir en base al que passa en la planta que passaria en una planta d’interès agronòmic. La distància evolutiva i el comportament és bestial, com un ratolí en un home. I tenim moltes sorpreses. Un dels motius per als quals pot ser la ciència falla a resoldre molts enigmes en el cas de les plantes és això perquè utilitzen models que no són completament traslladables a la planta d’interès agronòmic. Però hi ha molts esforços en utilitzar arròs. He treballat amb arròs, he treballat amb tomata. Els tomàquets cherry que són plantetes que, per a ser una cosa comestible, tarden un mes o dos mesos en tindre llavor i també és fàcil de manipular. Però ja és més arriscat. El problema és que ara parlem un poc de política i és que els projectes són a molt curt termini de manera que arriscar-se a treballar amb una planta d’interès agronòmic quan tens Arabidopsis que va tan ràpidament… Dius que perds validesa, però guanyen temps, en capacitat de generar coneixement.

Pau: Si ens hem de fer una imatge de com treballes tu amb Arabidopsis, per exemple, com t’hem d’imaginar? Estàs en un hort amb l’aixada, arant o què fas?

Antoni: De llaurador, que diuen el meu poble, un llaurador de pagès que dieu ací. No, no, és una planta que ha d’estar tot molt controlat perquè treballem, jo en el meu cas treballo a nivell S1. El nivell S1 és un nivell en què emprem transgènics, de manera que un transgènic no podem treballar alegrement al camp, i menys a Europa. És a dir, no podem difondre transgènics a l’ambient perquè això provocaria una contaminació. Aleshores jo treballo en zones controlades que són hivernacles. El meu camp de treball, jo soc llaurador d’hivernacles. És una planta molt menudeta i en podem créixer en grans quantitats per metre quadrat. I també és molt curiós, es pot fer créixer en gelatina. Sona així molt vulgar, però podem fer unes plaques amb un tipus de gelatina que té els nutrients i podem així manipular més fàcilment l’ambient. És molt de bancada de laboratori. És una planta molt de laboratori. No viu molt feliç fora de laboratori, certament.

Pau: Això, si voleu buscar una imatge, l’audiència, podeu buscar “placa de petri amb Arabidopsis”…

Antoni: Medi MS, Murashige and Skoog i apareix. Són molt divertides.

Víctor: Ara estava pensant una mica en el centre del teu article i m’ha vingut al cap que quan és estiu nosaltres solem anar més lleugers de roba i busquem l’ombra i, en canvi, quan és hivern ens abriguem més i busquem més aviat el solet. Però les plantes no es poden permetre aquest luxe, és evident, però com s’ho fan per sobreviure aquests estressos que poden patir com la calor, la sequera?

Antoni: Clar, és un molt bon punt el que comentes, però tampoc cal anar tan lluny. Si filem un poquet més prim crec que aquest matí quan jo m’he alçat feia 18 graus, al migdia feia 28 i esta nit va baixar la temperatura. Al llarg del dia la planta ha sofert una variació important de temperatura, també d’intensitat de llum, d’humitat, perquè no de soroll o potser hi havia pardals o un altre animal pul·lulant pel voltant que li feia algun tipus d’estrès, que l’estava molestant, no? A llarg del dia ja sofrix una gran varietat d’alteracions i ja no parlem del que comentaves tu, d’alteracions més dramàtiques ja parlem d’hivern, estiu, pluja, també. I com vos deia abans la gran dificultat que tenen les plantes és que són organismes sèssils, sobretot. Però hem de pensar que tot el que ha arribat avui dia és perquè ha superat una pressió de selecció, és perquè és compatible amb el nivell hostil de vida que tenim, fins i tot amb la influència de l’home, l’antropomòrfica. Les plantes tenen una gran plasticitat, plasticitat com la plastelina. Hi ha un inventari de respostes que es permeten adaptar-se, com ho fan? Tècnicament seria activar respostes moleculars. És a dir, diguem que hi ha una homeòstasi, seria un nivell basal en què tu estàs a gust, també en psicologia s’utilitza molt. Estàs dins la teua homeòstasi, no hi ha cap alteració que te dificulte. Elles busquen aquesta homeòstasi a base de, no ho sé, tancar els estomes, que serien com si fos per on respira la planta.

Pau: Si fa molta calor, un entorn molt sec, fan aquesta acció de tancar aquests estomes, que són aquestes finestres.

Antoni: Exacte, nosaltres engeguem el ventilador, fiquem l’aire condicionat, per retindre una temperatura més agradable. Ells tanquen els estomes perquè hi ha més aigua i mantenen una diferència de temperatura amb l’exterior. Si fa fred, el que fan depèn, per exemple, si fa -20 o -15 graus, generen una sèrie de sucres que el que fan és evitar que es produïsquen cristalls de gel que tallen la planta. Tot això està basat, aquests programes estan definits en funció de l’entorn on viu la planta i cada planta que ha arribat a dia d’avui més o menys estarà preparada per a l’ambient. Per això serà més important l’efecte del canvi climàtic.
Potser no estan preparats o fins i tot el canvi climàtic en termes de calfament global. Hi ha patògens, un patogen seria un animal que és capaç de menjar-se una planta o atacar-la d’alguna manera. Podem ser un bacteri, un fong, obrim el calaix i la tomata que teníem ahí fa tres mesos i això està més negre, açò és un fong, doncs hi ha patògens que tenen una temperatura ideal per atacar. Aleshores, si a la Conca Mediterrània fa més calor, potser eixe patogen té més facilitat d’arribar a les nostres plantes o cultius. Estan les nostres plantes preparades? No hem vist mai patògens. El programa que tenen per a defendre’s, la immunitat i les vacunes que han tingut, són igual de bones? O no?

Pau: És a dir, nosaltres ens preocupem pel dengue, malària i companyia… Però les plantes també tenen els seus problemes a nivell de patògens i virus?

Antoni: Sí, això només és un apunt curiós. Recordeu que molts irlandesos van haver de fugir d’Irlanda perquè depenien de la creïlla, que diem a València la patata, perquè va haver-hi un patogen que va arruïnar la producció o aquí a Catalunya la fil·loxera. Vam acabar la producció de vi durant no sé quants anys perquè hi havia un bitxet que es menjava el raïm, els ceps. Fins que no ho vam combatre…

Pau: Són exemples claríssims de la importància de poder cuidar bé les plantes i saber com donar-los els mecanismes per combatre tots aquests problemes.

Antoni: I si em permets, ja tenim un factor més. Penseu que quan la fil·loxera o el cas d’Irlanda potser estàvem tots més aïllats. Ara estem molt connectats tots. Vam viure una pandèmia d’alguna cosa que passava per Wuhan i sorpresa. Això també és un factor que hem de tindre en compte la globalització que estem tots ultraconnectats.

Pau: Amb quatre dies tot creu el món. Bé, em sembla que podem estar divagant molt, però ja volem anar a parlar del teu article. L’article es titula “L’anàlisi sistèmica de la reconfiguració del metaboloma d’Arabidopsis després d’estressos abiòtics descobreix metabòlits que modulen la defensa contra patògens”. Tela.

Víctor: Et vas quedar a gust. Com feu els títols?

Antoni: Pensa que el títol és molt important. Si un article el títol ha de ser fidel al que dius. M’agrada molt fer títols llargs, m’agrada molt complicar-me la vida, encara que no parega, és molt sintètic.

Pau: Sí, és extremadament sintètic i molt descriptiu.

Antoni: I curtet.

Pau: Et demanem que més endavant ens ho expliquis a poc a poc. Però abans no puc evitar fer-te un comentari, que és que al teu estudi hi apareixen dos autors. Tu i la Victòria Pastor. No sabria ni dir-te si mai m’he trobat un article d’investigació, amb només dos autors. No em puc ni imaginar la feinada que has hagut de fer per arribar a tenir llesta aquesta publicació.

Antoni: Sí, i en dos anys. Ara ho pense i m’entren molt de vertigen. No ets conscient, et fiques un nivell de pressió molt alta. En cinc cèntims, este projecte està pensat per fer-ho en col·laboració amb la doctora Maria Coca, que havia de ser la meua supervisora del projecte Marie-Curie, però lamentablement va faltar. Aleshores, el centre em va reclutar i em va oferir plena independència. Jo havia contactat amb la Victòria, que és una noia de Castelló que està treballant a Castelló, molt amable. És d’un grup molt agradable de treballar perquè té una organització molt horitzontal, molt planera. Ella tenia l’accés a la plataforma de metabolòmica que potser en parlarem després, la plataforma tècnica. Vaig posar el material, vaig créixer les plantes, vaig adaptar-les a diferents condicions ambientals d’estrès, vaig fer infeccions per patògens i ella mesurava la part de metabolòmica. Va generar gigues i gigues de dades que vaig analitzar utilitzant biologia de sistemes que diem avui dia, que és una ferramenta que ens permet analitzar grans volums de dades. Després vaig fer la redacció, vam enviar a publicar i vam atinar en la revista correcta.
Però sí, va ser un plaer. Va ser una col·laboració guapíssima. Així fa goig fer ciència, moltes vegades.

Pau: Sí, és molt comú buscar col·laboracions per poder complementar l’expertesa de cadascú.

Antoni: És clau. Sinèrgia. És veritat, és una paraula que sona molt xupi guai, però és fonamental. Aquesta classe és un cas de sinèrgia total per a dues persones que fan dues coses diferents i que ens hem entès des del primer moment i ens hem complementat i hem fet una cosa que està molt per sobre de les nostres capacitats individuals. Això és fonamental en ciència, en tots els casos. Sí, sí.

Pau: Doncs una col·laboració molt exitosa que també té el seu propi mèrit.

Antoni: Gràcies.

Víctor: Ens agradaria que ens expliquessis i que ens fessis cinc cèntims de l’objectiu de la recerca, de l’estrès.

Antoni: Correcte. Anem a veure si podem ser sintètics i no divagar gaire. Està documentat que quan una planta rep un tipus d’estrès, un estrès és una perturbació, nosaltres també ens estressem, les plantes s’estressen contínuament perquè viuen uns ambients molt fluctuants i no poden escapar-ne. El que estava ben documentat és que quan una planta rep un primer estrès, que quan aquest estrès se’n va, perquè aquests estressos són transitoris, diguem que adopta un tipus de memòria que li permet fer front a un segon tipus d’estrès. No sé si m’he explicat.

Pau: És a dir, si ara tenim una planta que de sobte li toca molt el sol, puja molt la temperatura, la planta tindrà algun tipus de mecanismes de resposta a aquests canvis, i quan la calor ja se’n va…

Antoni: Tindrà algun tipus de configuració que li fa recordar què li ha passat. Potser estigues preparat que això tornarà a passar, perquè són molt recurrents els canvis, les fluctuacions adverses de les plantes. Si es posa a la defensiva, ja està preparada per a veure què vindrà ara. Una de les coses que se sol plantejar és com afecta un tipus d’alteració ambiental. Si fa fred, calor, hi ha sequera, hi ha una pujada d’humitat, o fins i tot combinacions, que mai s’havia investigat gaire de calor i sequera a la vegada. No de forma individual, sinó en combinació. Eixes reconfiguracions, si després ve un patogen, una cosa que vol atacar la planta, com alteren la immunitat? No només el patró de resposta en un canvi ambiental, sinó la immunitat es veu alterada.

Pau: És a dir, tu has agafat unes Arabidospsis i què els hi has fet? Quines bretolades els hi has fet?

Antoni: Estrès moderat. Soc bona persona. No han patit gaire. No m’han odiat. M’han odiat només quan les llençava al fem. Els estressos que he triat eren 10 condicions. Unes condicions normals, que una planta està feliç, ni fred ni calor. I vaig utilitzar alta llum, una alta humitat, fred, calor, i el que vaig considerar molt important és combinar-los. Per exemple, fred i alta llum.

Pau: Per exemple, per què ens en fem una idea, un estrès per a Arabidopsis de calor, de quines temperatures parlem?

Antoni: Hi ha molta gent que utilitza 42 graus, que com hem vist no seria gens estranya. Arabidopsis és una planta originària d’Alemanya. La calor, poqueta cosa… El que vaig fer va ser posar la temperatura que tindrà de mitjan a la terra en 5 anys. Vaig posar 28 graus, ara pots parlar de memòria. Normalment condicions estàndards són uns 22 graus. La vaig pujar 6 graus. I havia pujat també la temperatura durant la nit que normalment sol ser de 18 graus, la vaig posar a 22 graus. Un poc tropical. Aleshores, el fred vaig posar 12 graus. Sí, perquè ho féiem tot en base a les condicions estàndards.

Pau: Que no són canvis radicals.

Antoni: Això és la idea. Perquè el problema és que estaríem avaluant estressos i l’estrès pot ser molt perjudicial per a la planta i estem comprometent-la molt. Jo volia fluctuacions naturals sense passar-me’n. Que foren recuperables, que la planta se’n recuperarà fàcilment.

Pau: És a dir, que has agafat unes plantes, els has fet una sèrie d’estressos i aleshores què has mirat?

Antoni: Correcte, aquí està la clau del tema. Avui dia hi ha un camp molt interessant que és l’epigenètica, que seria la memòria del DNA, i jo durant els últims anys a Alemanya el que vaig veure és que la composició de metabòlits, els productes finals, lípids, sucres…

Pau: Que hi ha dins les cèl·lules, no?

Antoni: Correcte, eren molt estables. Una vegada aplicàvem un estrès, tots els canvis moleculars es recuperaven quan se n’anava l’estrès, però els metabòlits: els sucres, els lípids, els aminoàcids, tots aquests canvis es mantenien a aquest nivell de temps, encara que l’estrès ja no estiguera. Vaig pensar que això és la font de memòria, però com que era un poc difícil d’investigar, s’havia defugit un poquet. Sí que hi havia uns indicis, però a gran escala o davant d’una bateria tan gran d’estressos no.
Vaig buscar plantes que tinguessen alteracions en els metabòlits i que es mantenien alterats al llarg del temps. Si manipulant-los, podem manipular la immunitat. I efectivament va ser el que vam observar, que alguns d’ells dificultaven que la planta responguera adequadament als patògens. Aleshores, això és una base per indicar-nos que potser els canvis a nivell de metabòlits estimulen la immunitat de la planta. Podia ser una de les claus.

Pau: És a dir, que no només vas mirar els estressos de l’entorn tèrmics, hídrics, sinó que després vas mirar estressos de patògens i d’infeccions, de fongs i bacteris.

Antoni: Vam deixar les plantes de forma tranquil·la i vam aplicar un estrès durant 3 dies, moderat, i vam deixar que les plantes es recuperassen 3 dies més en condicions normals.

Pau: En aquest temps, el que comentaves abans de nivell molecular que ha passat, diguéssim que és les instruccions que s’estan transmetent per les cèl·lules…

Antoni: S’han recuperat, tornen els nivells basals o com si no haguera passat res.

Pau: Per tant, durant un moment hi ha hagut una reacció, anem a la resposta i després…

Antoni: S’ha activat un programa de resposta que després, com que ja no és necessari, s’ha apagat, hem tornat al punt de partida. En canvi, quan mirem els metabòlits: sucres, aminoàcids, proteïnes…

Pau: Totes les molècules petitones que hi ha per dins les cèl·lules.

Antoni: Que actuen com a metabòlits continuen alterades. Tenen una dinàmica diferent. Aleshores, el que vam veure és si després, quan teníem mutants que afectaven la producció dels metabòlits, si eren més susceptibles o més resistents a diferents patògens. I vam veure que, efectivament, si utilitzàvem diferents patògens amb diferents tipus de manera d’infectar o d’atacar la planta, si la resposta immune de la planta s’havia alterat. I, efectivament, pareix que aquests metabòlits són necessaris perquè la planta estiga ben preparada per a fer-hi front.

Pau: Per tant, les plantes que no són capaces de generar certes molècules, certs metabòlits, llavors es veuen perjudicades.

Antoni: Tenen compromesa la resposta immune. I això és la clau. Perquè aquesta resposta és necessària independentment del tipus d’estrès que apliquem, de manera que és relativament general.

Víctor: Doncs per tancar-ho tot, quin seria el missatge que s’hauria d’endur la gent que ens està escoltant ara mateix? Doncs una de les principals contribucions del meu article és que els metabòlits tenen un paper clau a l’hora de preparar la resposta immune de les plantes. Que part de la memòria que adquirixen les plantes després d’un estrès és a nivell d’estos metabòlits. I que pareix que sigui una resposta molt universal, molt general, perquè he utilitzat diferents tipus d’estrès, de forma individual com en combinacions d’elles. I obtenim un patró molt paregut de manera que això ens dona una idea d’un mecanisme universal que s’hauria de continuar estudiant i traslladar-ho a plantes d’interès agronòmic.

Víctor: Molt bé. I canviant ara a ser una miqueta de tema. Nosaltres ho hem estat parlant abans i ens volem convertir una mica en la iaia de les plantes. Volem cuidar-les molt bé, però malauradament estem fracassant bastant.

Pau: Se’ns moren.

Víctor: Et volem preguntar per això, tu que ets un gran expert, per què som tan desastrosos cuidant les plantes i per què és tan habitual que se’ns mori una planta, que ens descuidem i què podem fer?

Pau: Després veiem plantes que estan creixent amb una fissura del formigó que hi ha en una paret al carrer i aquí les tenim amb el seu substrat “superfancy”.

Antoni: L’adaptació, al carrer veiem plantes que estan adaptades, són molt oportunistes i nosaltres volem plantes ornamentals que tinguen una certa bellesa, unes propietats que ens alegren la vista i és el que diu la floristera. Això, poqueta llum, aquesta d’interior, totes aquestes coses que ens diuen hem de fer cas, hem de fer cas i també que les plantes han de tenir unes condicions molt controlades. Algunes són molt particulars i no estan adaptades a tants canvis, en canvi, hi ha altres que sí que són més oportunistes.

Víctor: Bé, doncs hem de fer cas a la floristera del barri, que sempre té molta saviesa.

Pau: I ara una pregunta una mica absurda, però en quina planta et convertiries si no poguessis ser Arabidopsis?

Antoni: Arabidopsis mai, mai, mai… un meló, no ho sé.

Víctor: Et menjarien, eh?

Antoni: Clar, sí, una creïlla, però un fregirien, no? Una carnívora, no? Seria diferent, no? Viuen en ambients tropicals que s’hi viu molt bé. També fa molt curiós la planta que anomenaves abans, que és capaç de viure molt de temps sense aigua, amb els reptes.

Pau: Una vida dura, però, t’esperaria.

Antoni: La vida és que és dura.

Víctor: Aquella planta va caient, el desert es va desplegant i està així anys i anys…

Antoni: sí, dedica’t a la ciència ja ho veuràs com…

Víctor: Ella té una vida més contemplativa, segur que viu més tranquil·leta.

Pau: Bé, i ara volem parlar una miqueta o fer cinc cèntims de la teva trajectòria, sobretot del passat més recent. Vas estar deu anys fent investigació en diferents centres de recerca d’Alemanya. Com ha estat la teva experiència?

Antoni: Crec que he de dir positiva, no? Sempre he de dir positiu, no? Sí, no, no ho sé, soc molt positivista i ha sigut una experiència enriquidora a nivell personal i professional, veure com treballa altra gent, un altre sistema, potser és més jeràrquic que el que hi ha aquí, no? No ho sé, eixir de casa sempre és bo, no? I veure com… i veus que a fora fan les coses molt millor que a casa.

Pau: És a dir, missatge que de moment també ens hem de valorar més la recerca que fem aquí.

Antoni: Sí, sí, definitivament.

Víctor: De com la tendència d’idealitzar sempre el de fora

Antoni: En tots els sentits, és un defecte que tenim la gent dels països del sud i crec que ens hem de posar les piles. I per això és molt important, viatjar. En tots els sentits, sistema educatiu, sistema sanitari, no estem tan malament i també la preparació de les noves generacions no és roïn, són molt competitius, crec jo. També a mi a Alemanya ha sigut el que m’ha permès, diguem, obtindré tot un ventall de metodologies i tècniques, fer unes transicions de simple biologia molecular a biologia de sistemes, biologia qualitativa, m’ha permès tocar centres en què era tot molt fàcil, aprendre era molt fàcil perquè fer unes inversions bestials de diners en aquest sentit ens treuen molt avantatge.

Pau: Teniu formacions o molt suport?

Antoni: Formacions, suport econòmic, vols fer un experiment de 6.000 euros, vinga, fes-lo, vols un confocal, ja el tens. En aquest sentit, sí, tenir un accés a unes plataformes molt més àmplies de formació, això sí que ho he vist molt clar i m’ha permès, a nivell professional creixen moltíssim.

Pau: I ara ens comentaves fora de micròfons que comences una nova etapa, no sé si ens vols fer algun comentari al respecte.

Antoni: Sí, un exemple de com és la vida del científic. Jo acabava el contracte de Marie-Curie ahir, tot just, i les perspectives de continuar la recerca eren mínimes. Jo em considerava modestament que estava en el millor moment en aquesta etapa de recerca, era quan tenia el màxim nivell de producció, creativitat, capacitat d’anàlisi, de criticisme i me n’anava a l’atur, havia trobat una feina transitòria que podia ser més administrativa al llarg de la ciència i era molt dur. El fet de signar aquest contracte implicaria que els últims 15 anys de recerca tota l’experiència que tenia s’acabava, punt final o punt seguit. I 24 h després el Ministeri de Ciència resol les beques dels contractes Ramón i Cajal i jo soc el cinqué en la llista per puntuació i això en 24 hores la meua vida ha canviat radicalment perquè qui sap si en uns mesos podré encarrilar-me més com a grup líder o com a investigador principal. No sé com seran les condicions, però serà un canvi radical. He passat 24 hores d’estar abandonant la ciència a continuar al nivell en què estava o fins i tot continuant progressant.

Pau: És a dir, aquest finançament t’obre les portes a crear el teu propi grup d’investigació?

Antoni: Sí, potser això s’ha anticipat no ho sé, però ja m’ha permès guanyar galons almenys. És un contracte molt competitiu de molt reconeixement i sí, m’ha de permetre almenys seguir fent recerca amb unes condicions molt correctes.

Pau i Víctor: Enhorabona.

Antoni: Encara no m’ho crec.

Víctor: També ens comentaves que tu has tingut aquesta gran sort, però també hi havia una contrapart que són totes aquelles persones que es queden fora.

Antoni: Correcte. Jo això ho he vist dient que la gent que fa recerca en laboratori a vegades utilitzem antibiòtics per a buscar bacteris resistents. Són unes plaques rodonetes amb un medi de cultiu en què hi ha un antibiòtic i només aquella cèl·lula capaç de sobreviure l’antibiòtic és la que veus créixer. Veus cinc o sis colònies, però n’hi havia milions. La ciència és el mateix, jo he tingut moltíssima sort. La moneda ha caigut de la cara que jo havia apostat. Hi ha moltíssima gent que no podreu entrevistar perquè en algun moment ha fallat la moneda que ha caigut del costat que no tocava. Hi ha hagut de deixar la ciència i s’ha de dedicar a altres coses, però això ens ha de fer reflexionar que el sistema és molt selectiu. Busquem uns estàndards de qualitat molt alts i que hi ha molta gent bona que no pot continuar.

Pau: La nostra generació ho hem anat veient sempre que parlàvem amb gent més avançada en la seva carrera científica. Amb aquestes paraules ja fem una mica de memòria de tota aquesta gent que no ha pogut continuar progressant.

Víctor: Antoni, cap al final del RecerCA’T fem sempre una petita secció que li diem normalment el minut d’or perquè ens deixis un missatge, un consell o una reflexió general per tota aquella gent que ara ens està escoltant i s’interessa per les plantes o per tot el que ens pot aportar al seu estudi. Així que tot teu.

Antoni: Jo animaria la gent que apostarà per allò que creu. El meu camí en la recerca de plantes ha sigut un somni, un ideal que jo tenia de molt jove. Mai vaig pensar a fer la tesi i mai haguera pensat que estaria… Vaig anar d’Alemanya i vaig fer dos anys al Max-Planck, però van acabar sent-ne 10 en diferents centres de recerca. Vaig apostar per allò que volia, vaig treballar i mai he esperat que ningú em regalarà res. I sí que t’anime també, això, que cregues en tu mateixa perquè tots tenim un potencial. Tots fem coses molt bé, tots tenim alguna habilitat i l’hem de trobar i apostar per ella. En el meu cas potser ha sigut la recerca de plantes, cadascú tindrà el seu, però hem d’apostar pels nostres somnis. Massa positivista, però és el que realment pense.

Pau: Molt bon missatge, penso jo.

Víctor: I finalment, Antoni, també hi ha tot un clàssic en el RecerCA’T, que serien les recomanacions. Avui et demanarem tres coses. Una seria una cançó o un grup de música, una paraula en alemany que et faci gràcia o vulguis explicar alguna anècdota relacionada i un lloc que t’agradi o vulguis recomanar.

Antoni: Comencem per final. Un lloc, la Font de Dins d’Onda a la Plana Baixa, província de Castelló, que és un lloc molt pintoresc on trobe molta pau cada vegada que tinc l’oportunitat de tornar al meu poble. Una paraula en alemany que m’està venint al cap, “Geschwindigkeit”, velocitat. I un grup de música. Vinga, Learning to Fly, de Tom Petty mateix.

Víctor: Molt bé. Amb aquestes recomanacions ens hem d’anar acomiadant. Moltes gràcies, Antoni, per concedir-nos el teu temps i estar avui amb nosaltres i també per la teva tasca diària.

Antoni: Moltes gràcies a vosaltres, un plaer.

Víctor: Gràcies també a en Pau i a tot l’equip del RecerCA’T que està treballant per tirar endavant tot això.

Pau: A vosaltres.

I com sempre, també hem d’agrair a la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació per subvencionar el projecte. Fins al pròxim RecerCA’T!