La ficció i la cultura popular ens han deixat molts estereotips relacionats amb les persones que es dediquen a la ciència. Un d’ells és el del científic foll: aquella persona totalment desconnectada de la societat que, sentint-se en un plànol superior a la resta, empenta la ciència fins a un extrem quasi absurd. No són pocs els exemples, i constitueixen ja un gènere de personatges en si mateix, moltes vegades representats com malvats, o si més no, moralment ambigus. Per esmentar-ne alguns: Rick Sánchez (Rick & Morty), Dexter (El laboratori de Dexter), Dr. Doofenshmirtz (Phineas & Ferb), Harley Quinn (Batman), Doctor Octopus (Spider-man), Victor Frankenstein, i un llarg etcètera.
És cert, tanmateix, que la recerca científica té l’objectiu d’ampliar les fronteres del nostre coneixement i per això és necessari tenir certa creativitat .I bé, tot i que s’ha de dir que en la comunitat científica sí que et pots trobar un sentit de l’humor bastant peculiar i personalitats extravagants, no arribem ni de lluny al paper que la ficció ens ha assignat.
Així que, per norma general, el científic boig és un mite. Però sempre podem trobar excepcions, i aquest és el cas d’un club que va actuar durant el segle passat: l’Hyperclub. Avui coneixerem la seva història!
Hyperclub, un club selecte
Aquesta societat tan singular es va fundar a Madrid l’octubre de l’any 1920 per un grup d’intel·lectuals espanyols amb un marcat sentit de l’humor entre els quals s’hi comptaven científics i militars. Es va dir Hyperclub, inspirat pel terme anglès d’hiperespai, i va néixer en una època de grans avenços científics a nivell internacional. Per posar una mica de context, la física estava incubant la mecànica quàntica que, juntament amb la relativitat d’Einstein, obrien la porta a una ciència no tan intuïtiva i fins i tot aparentment contradictòria.
L’admissió al club era prou clara: només podien entrar aquelles persones que haguessin fet algun projecte “insensat” o en contra de la lògica i la intuïció. Així, es va acabar formant un grup selecte on comptem personalitats conegudes i no tan conegudes. Juan de la Cierva, reconegut i polèmic inventor espanyol, n’era soci. De la Cierva és recordat principalment per inventar l’autogir –un precedent de l’helicòpter– i en la comunitat científica espanyola dona nom al principal contracte d’investigació post-doctoral del país (sense haver considerat gaire les seves contribucions en la guerra). Alguns altres membres van ser Mariano Moreno Caracciolo, el coronel d’enginyers Joaquín de la Llave y Sierra; els aviadors Alejandro Gómez Spencer, José Rodríguez y Díaz de Lecea i José María Legórburu; el pintor i escriptor Ricardo Baroja, germà del famós Pío Baroja; l’enginyer Juan Viniegra i Emilio Herrera, que va arribar a president de la Societat.
Aquesta mescla d’enginyers, intel·lectuals i pilots militars acostumaven a reunir-se a l’Aeroclub de Madrid, a prop d’un hospital psiquiàtric amb què els membres bromejaven que era necessari passar-hi abans d’entrar al club.
Intel·lectuals, però sense intel·lecte
Les particularitats d’aquesta societat les podem trobar ja als estatuts –escrits pel mateix Emilio Herrera. En aquests, s’estipulava que el president devia referir-se als membres de vostè, però que els socis havien d’usar l’informal “tu” per dirigir-se al president.
No és d’estranyar, doncs, que l’ideal d’aquesta agrupació fos la manca de seny, un aspecte que els socis pretenien personificar a través dels seus projectes. Així, en les seves reunions es gestaven veritables disbarats. El mateix president moltes vegades portava propostes de ciutadans per arribar a la Lluna o per dissenyar motors sense combustible. En una carta als socis va arribar a compartir un mètode per arribar a l’estratosfera simplement usant el pes dels navegants i un sistema d’èmbols.
Per citar algun exemple de les gestes dels membres, l’aviador José Rodríguez Díaz de Lecea va perseguir avutardes per derribar-les amb les ales del seu avió. Legórburu, també aviador, va fer una transcripció en vers al castellà del Tractat de Mecànica Celest de Laplace. Encara un altre aviador, Gómez Spencer, va crear una fórmula matemàtica per determinar la jornada laboral dels serens de Madrid; així, inversament proporcional a la latitud, anunciava que els serens del pol Nord i pol Sud tindrien sis mesos de vacances a l’any. Per la seva part, Emilio Herrera va aconseguir l’entrada al club fent una aventura en globus la nit de Nadal del 1907, en la qual el mal temps va propiciar el descens per acabar unint-se a una borratxera.
Un final de tragèdia i honor a l’absurd
Com tantes coses en aquest país, aquest club va acabar amb l’adveniment de la Guerra Civil. Quan va començar el conflicte, cada membre va prendre partit al bàndol que considerava més adient. Llavors, el grup es va dissoldre.
Així, mentre Juan de la Cierva ajudava a aconseguir l’avió perquè Francisco Franco volés al Marroc per prendre el comandament de l’exèrcit del Nord d’Àfrica, Emilio Herrera i Ricardo Baroja van simpatitzar pel bàndol republicà. El primer va acabar exiliat a França i el segon retirat a casa seva en Navarra. Després de la guerra, els dos van mantenir el contacte postal, a través del qual recordaven els dies de l’Hyperclub. En una de les cartes, Baroja demana a Herrera –que llavors era Ministre d’Assumptes Militars de la República a l’exili– un avió i un pilot per bombardejar el palau del Pardo. Davant aquesta manca de cordura, Herrera contesta amb humor que Baroja mereixia el títol de president de l’Hyperclub.
Ja per acabar…
Una societat filla del seu temps, l’Hyperclub possiblement sigui una expressió més de l’entusiasme cientificista que va existir a principis de segle, on la ciència prometia impossibles i mirava a un horitzó de futurisme tecnològic. O potser és un producte més de l’excentricitat dels membres de l’alta societat, amb massa temps i diners revestits d’un avorriment explosiu.
Sigui com sigui, ja no existeix tal cosa com l’Hyperclub però encara trobem investigacions un pèl desconcertants. Tenim una paròdia dels premis Nobel, els Ig Nobel, que des de 1991 premien amb humor anualment a 10 treballs que inicialment poden semblar absurds, però que després fan reflexionar. Com resa la cultura popular del mem: you killed the man, but not the idea. I la idea de l’Hyperclub continua.
Per saber-ne més
A Internet quasi no existeixen referències ni informació referents a aquest Club. La font original d’aquesta reportatge –i l’única– és un article publicat a la revista SINC l’any 2013, basat en una entrevista a l’historiador Thomas Glick. L’autora i font de la informació és la comunicadora Julia García López. A partir d’aquí, tot són rèpliques del mateix a diversos diaris, ja que la llicència de l’article és de lliure ús.
SINC – Reservado el derecho de admisión: solo científicos con idees disparatadas
Rtve – Emilio Herrera, el español que inventó el traje de astronauta
Viquipèdia – Premi Ig Nobel
