És lògic pensar que, al llarg de la història de la ciència, el coneixement ha sigut ampliat en un procés continu. Aquest ha estat basat en l’aportació de noves veritats, optimitzacions de les antigues teories i, de manera eventual, correccions. És a dir, si una teoria és falsa, no passa res. En fem una altra de nova i s’ha acabat el problema. Seguint aquest raonament, podria dir-se que la ciència avança cap a una veritat absoluta, una meta cap on tot el coneixement ha de desembocar. Tanmateix, si la verificació i la falsació de teories et sembla el motor gràcies al qual hem arribat a la ciència actual, t’he de dir que Thomas S. Kuhn no estaria d’acord amb tu.

Que la ciència no avança de forma lineal!?

Thomas Samuel Kuhn (1922-1996) va ser un filòsof i físic dels Estats Units, conegut sobretot per les seves aportacions a la filosofia de la ciència. Va doctorar-se en física per la Universitat Harvard l’any 1949. Després de molts anys com a docent a diferents institucions, l’any 1962 va publicar L’estructura de les Revolucions Científiques, la seva obra principal. És en aquesta on explica l’evolució històrica de la ciència.

Per tal d’explicar com avança el coneixement científic, Kuhn trenca de forma contundent amb aquesta interpretació plantejada a l’inici. Per ell, les noves teories científiques no neixen de la verificació o falsació, sinó per substitució. Es conformen etapes discontínues que inclouen per una banda períodes “normals”, d’aparent normalitat i progrés científic, i, per l’altra banda, èpoques “revolucionàries”, on la comunitat científica es veu submergida en incerteses, canvis i desacords generals. Però parlarem d’això més endavant.

Ciència en el seu context

La ciència no és un saber absolut i etern, sinó un producte de la combinació d’història i societat. Per il·lustrar això, ens posarem una mica en context. Imagina’t que ets al segle XVII. Encara hi ha una forta tradició creacionista. Segons aquesta, sense entrar en detalls, les espècies han sigut creades per Déu i són immutables. Fer ciència sota aquest marge permet explicar un cert conjunt de fenòmens observables. Tot i això, si ho mirem amb la mentalitat actual -i deixant de banda creences religioses- és una aproximació a la natura una mica antiquada... o més bé, incompleta.

Això és exactament el que Kuhn va experimentar quan, l’any 1947, va revisar textos d’Aristòtil per preparar un curs de ciència per alumnes d’humanitats. La revisió per part d’un físic del segle XX dels models físics proposats pel mateix Aristòtil feien semblar que el gran filòsof no tenia gaire idea de mecànica. De fet, no en tenia, i el podia fer semblar mal físic. La realitat, però, és que ni els antics naturalistes ni Aristòtil eren mals científics.

Els paradigmes de Kuhn

Les lleis, teories i tècniques aplicades en un marc sociohistòric concret és el que se’n diu paradigma. Dit d’una altra manera, és el model de fer ciència en una època determinada. Tenint en compte això, és possible entendre per què la ciència en èpoques passades pot resultar tan diferent de la manera de fer i entendre la ciència en l’actualitat.

De nou, prenem com a exemple els naturalistes defensors del creacionisme. Es pot entendre que ells, no havent observat directament mai cap canvi exagerat en animals, arribessin a rebutjar l’evolució més d’un cop. Cal tenir en compte que, a més a més, fa 300 anys la societat era molt més religiosa. Llavors era normal pensar que la ciència hagués d’actuar d’acord amb aquesta influència religiosa. El creacionisme era un paradigma sota el qual podien explicar la natura.

No obstant això, en temps posteriors, teories més sòlides i completes, com el darwinisme, donaven explicacions que abraçaven una visió més àmplia. Un altre exemple clàssic seria la transició de la mecànica newtoniana a la relativitat general, on l’última solucionava aspectes a què la primera no arribava.

El cicle de Kuhn

Així doncs, arribem a la idea central que Kuhn posa sobre la taula. L’evolució de la ciència té lloc, com ja hem esmentat, a través d’una sèrie de fases.

Ciència normal

Aquesta primera etapa s’entén com l’activitat per resoldre els problemes de la natura sota les regles d’un paradigma. És un procés de partida per la investigació que permet reforçar el mateix paradigma. Aquest paradigma ha d’estar acceptat per gran part de la comunitat científica i ha de permetre explicar un conjunt de fenòmens.

Aquells fets que no puguin ser explicats o resolts pel paradigma són anomalies. Les anomalies, en principi, serien observades com problemes de la persona investigadora, però no de la teoria, ja que la comunitat viu dins del paradigma.

Crisi

Si els problemes i fenòmens que no queden explicats pel paradigma arriben a consolidar-se, es dona una època de crisi. Aquesta només sorgeix quan les anomalies afecten el fonament del paradigma i aquest no les pot superar. Tot plegat, afavoreix l’aparició de nous paradigmes.

Revolució científica

La crisi dona lloc a una nova etapa. Si un nou paradigma trenca totalment amb l’anterior i, a més a més, soluciona les anomalies de l’altre, es produeix una revolució científica. Això no només afecta la ciència, ja que factors socials, econòmics, religiosos i culturals podran propiciar el suport o el rebuig d’una part de la comunitat científica o una altra.

En el procés de revolució científica es dona un desenvolupament no acumulatiu de progrés en què un paradigma en substitueix de forma parcial o total un de vell. Resumint, es produeix un canvi de paradigma.

I torna a començar…

Retorn a l’època de ciència normal, aquest cop, sota un nou paradigma. Aquesta seqüència d’etapes que explica els canvis de paradigma i descriu la causa de l’avenç del coneixement científic es coneix com a cicle de Kuhn.

Cicle dels paradigmes

Es rebutja, primer de tot, la idea que el coneixement científic progressi de forma lineal cap a un absolut a través de verificacions i falsacions. No només això, sinó que es deixa de considerar la ciència com a un element aliè de la realitat humana i pren en consideració les influències que poden tenir els diferents fenòmens socials sobre el desenvolupament científic.

 


Ja per acabar…

La ciència avança en un procés cíclic. És important pel progrés de la ciència entendre el context social i cultural en què es dona, així com entendre el mateix avenç. Potser la ciència necessita anar més de la mà amb la filosofia. Ja ens ho deia Kuhn, un doctor en física recordat com a filòsof.

Per saber-ne més

The Guardian – Thomas Kuhn: the man who changed the way the world looked at science

Miami University – Thomas Kuhn, “What Are Scientific Revolutions?”

University of Kentucky – The Structure of Scientific Revolutions