El 2022 va ser un gran any per a la pesta negra. Bé, més aviat pels estudis que s’han publicat al respecte. Amb pocs mesos de diferència hem descobert d’on va sortir i quin impacte ha tingut en l’evolució humana. Així que prepara’t per descobrir alguns dels misteris d’aquesta malaltia, uns misteris que hem tardat més de 600 anys en desemmascarar.

L’arribada de la pesta

La pesta negra és una malaltia bacteriana que va fer una escabetxina importantíssima durant la meitat del segle XIV a Europa, Àsia i al nord d’Àfrica. El bacteri que la causa, Yersinia pestis, s’escampava viatjant a les puces de rosegadors, bàsicament rates. Així, la mort recorria poble rere poble i s’anava estenent. El seu impacte va ser desigual en el territori, però en alguns indrets va arribar a abatre fins al 60% de la població.

La malaltia va arribar a Europa per Sicília i Gènova, que eren els ports d’arribada dels vaixells de la república de Gènova. Aquestes naus tornaven de l’actual Feodòssia, a la península de Crimea, que estava sent assetjada pels mongols. Sempre s’ha proposat que amb aquests exèrcits mongols també viatjaven les rates amb la pesta i que, per tant, la plaga tenia un origen asiàtic. Algunes fonts apuntaven a l’Índia, d’altres a la Xina, però no hi havia una evidència robusta que pogués demostrar cap d’aquestes hipòtesis, fins ara.

1. Expansió de la pesta negra per Europa

A la recerca dels orígens de la pesta

La gran pesta va arribar a Europa el 1347. Només va necessitar quatre anys per escampar-se per tots els racons del continent medieval. Per tant, per tal de trobar-ne l’origen, calia anar més enrere en el temps: si la pesta va ser tan dura a Europa, també ho devia ser a altres indrets i n’havia de quedar algun rastre. Aquest rastre va acabar portant a dos cementiris del Kirguizistan que contenien un nombre inusualment alt de tombes datades dels anys 1338 i 1339. A més, algunes d’elles tenien referències explícites a una pestilència; per tot això, es va concloure  que aquella regió va patir alguna epidèmia en aquelles dates.

2. Localització del Kirguizistan i dels dos cementiris amb mort per una epidèmia de pesta

Així que es va procedir a recollir-ne mostres per investigar si l’ADN podia donar alguna pista. I efectivament, després de seqüenciar-ne el material genètic, en algunes d’aquelles mostres es va identificar ADN de Yersinia pestis, el bacteri causant de la malaltia! Això va permetre fer anàlisis filogenètiquess, és a dir, estudiar la relació entre els bacteris trobats al Kirguizistan, els trobats en morts de la pesta a Europa i les variants actuals –que tenen un impacte global reduït pel que fa a nombres d’infectats. Fascinant! Els Yersinia pestis del 1338-1339 del Kirguizistan eren ancestres dels de la gran pesta d’Europa, però també de la majoria de variants actuals!

Ja tenim una evidència important que situa al Kirguizistan el potencial origen de la pesta, tant de la del segle XIV com de la majoria de variants actuals… Però, a més, es va descobrir que de totes les variants actuals del bacteri, les més similars a les del Kirguizistan medieval es troben a les marmotes i altres rosegadors que habiten les grans àrees properes a la muntanya on es troben els cementiris abans assenyalats. És a dir, tot apunta que la variant de pesta negra responsable de la gran epidèmia que es va viure al segle XIV es va originar en aquella regió

Al mig de la ruta de la seda

La localització geogràfica encaixa amb el context històric, ja que ens trobem al mig de l’antiga ruta de la seda, una xarxa de camins que anava de Constantinoble a la Xina a través de l’Àsia central i que va ser transitada per comerciants des de l’antiguitat. Era un lloc d’intercanvi de tot allò que teníem les persones, tant la cultura com les malalties, de manera que podria haver facilitat l’expansió de la pandèmia.

3. Mapa de l’antiga Ruta de la Seda i la localització dels cementiris dels Kirguizistan.

L’altra petjada de la pesta

La pesta va tenir un profund impacte en l’àmbit econòmic, social i polític, però en la resta del reportatge ens fixarem en el seu impacte demogràfic. El pas de la pesta negra va endur-se entre el 30 i el 50% de la població d’Europa de l’època. Això és una vertadera barbaritat, de tal magnitud que podria haver tingut un impacte evolutiu immediat–cosa que rarament passa amb tan poc temps. Amb altres paraules, la pesta ens podria haver deixat una empremta genètica relacionada amb la resistència i susceptibilitat a la malaltia. 

Pensem-ho bé, ens trobem davant d’una malalta extremadament mortífera que va contagiar a una quantitat ingent de la població. Allò que podria decidir si algú moria o superava la malaltia podria ser alguna petita diferència que, sense saber-ho, l’ajudaria a combatre la infecció. I aquesta diferència podria ser genètica. De manera que si la majoria de persones que van sobreviure la malaltia tenien la mateixa sèrie de variants genètiques avantatjoses per combatre el bacteri, la composició genètica de la població abans i després de l’epidèmia seria diferent. Hi va haver una pressió de l’entorn tan forta i extrema que va ser capaç de fer-nos canviar com a població, és a dir, d’evolucionar. Però vegem-ho amb un exemple.

4. Malgrat ser un 99,9% idèntics genèticament, el 0,1% representen més de 4 milions de possibles diferències. Algunes d’aquestes tindran un impacte en com són, per exemple l’alçada o la defensa contra infeccions, i d’altres no.

Imagina’t que et regalen una capsa de bombons variats, però a casa teva a ningú no li agraden els de xocolata negra. Al cap d’uns dies, només quedaran els bombons de xocolata negra, ja que la resta ja els haureu devorat. Per tant, la població de bombons serà diferent: abans només el 20% dels bombons eren de xocolata negra, ara són el 100%. La teva família –i el vostre mal paladar– hauran exercit una pressió selectiva que haurà canviat una de les característiques del conjunt dels bombons. El més desafortunat d’aquesta metàfora, però no per això menys graciós, és que la família seria la pesta negra i el tipus de xocolata és el conjunt de variants genètiques que puguin estar involucrades en la resposta immunitària a la malaltia.

Què es va fer per investigar si això va passar?

En primer lloc, es van prendre mostres d’ADN de persones que van morir abans de la pesta, de persones que van morir per la pesta –les van obtenir de fosses comunes de Londres– i de persones d’una o dues generacions posteriors a les que van viure la pesta. Es va seqüenciar l’ADN de totes aquestes mostres i seguidament es van identificar totes les variants genètiques, és a dir, totes aquelles diferències que hi ha entre persones i que ens fan diferents. Amb les gairebé 20 mil variants identificades –la immensa majoria de les quals no haurien de tenir res a veure amb la pesta– es van començar a comparar les diferents poblacions que esmentava.

D’entre aquestes 20.000 variants genètiques, si alguna és protectora contra la pesta, hauria de ser més abundant entre els descendents dels supervivents que en la població d’abans de la pandèmia i, a més, molt rara entre les víctimes de la pesta. I passaria justament el contrari amb les variants de susceptibilitat, que provoquen una infecció més greu i majors probabilitats de morir. Així, les variants genètiques sospitoses d’estar involucrades en la defensa o vulnerabilitat a la pesta es van acotar a 35.

5. Imaginem que inicialment la meitat de la població té una variant protectora. Després de la pesta la majoria de la població la tindrà perquè la majoria de persones que no la tenien van morir.

En ciència, sempre és important validar els teus descobriments i una bona manera de fer-ho és comprovant que allò que has observat passi en altres contextos. Aleshores, en el cas que ens ocupa caldria mirar si aquestes 35 variants són les mateixes que trobem en altres llocs del món. Per comprovar-ho es van utilitzar mostres de fosses comunes de diferents localitats de Dinamarca i, seguint el mateix raonament, van trobar quatre de les 35 variants identificades amb les mostres de Londres.

Però què fan aquestes variants? Com van ajudar a sobreviure la pesta?

Amb aquests resultats es van llançar al laboratori per mirar quin impacte biològic tenen aquestes variants, és a dir, què fan. Van observar que totes aquestes variants genètiques estan relacionades amb gens involucrats en la defensa contra el bacteri de la pesta (Yersinia pestis). De manera, que tenir una variant protectora suposaria una millor defensa, basada en un millor control del creixement del bacteri i a evitar millor la mort cel·lular que provoca la infecció. És a dir, davant d’una crisi com és una infecció, les cèl·lules són capaces d’organitzar una millor resposta per combatre l’amenaça més efectivament.

D’aquí, seria molt interessant saber quin és l’impacte que pot tenir una d’aquestes variants a escala poblacional i es calcula que una d’elles podria suposar un 40% més de probabilitats de superar la malaltia que les persones que no la tenen.

La part fosca

Interessantíssim, hem identificat variants específiques que van augmentar molt la probabilitat de sobreviure la pesta, però això no significa que no hi hagi cap contrapartida. Resulta que algunes d’aquestes variants estan associades a un major risc de sofrir patologies com la malaltia de Crohn –afecta l’intestí–, artritis reumatoide –ataca les articulacions– i lupus eritematós sistèmic –actua en tot el cos. Totes aquestes afectacions són malalties autoimmunes, és a dir, que hi ha una alteració del teu sistema immunitari que fa que t’ataqui a tu mateix. En definitiva, allò que a l’edat mitjana va salvar vides ara les esquinça; s’ha pagat el preu amb la mateixa moneda.


Ja per acabar…

En un sol any natural, hem pogut restringir l’origen de la pesta negra a una regió fronterera del Kirguizistan i hem descobert què tenien d’especial moltes de les persones que van sobreviure la plaga. A més, hem vist que les variants genètiques dels supervivents de la pesta van deixar un llegat de protecció contra aquesta, però de susceptibilitat a malalties autoimmunes. 

En aquest article, l’evolució ens dona una lliçó que hem de tenir present. La diversitat –genètica– és la que va salvar bona part d’Europa de l’absoluta anihilació. Però sigui biològica, cultural o lingüística, la diversitat té un valor incalculable i l’hem d’incentivar i celebrar. 

Per saber-ne més

El Gat SaberutLa pesta negra

A les Portes de Troia –  Europa després de la Pesta Negra

Nature News Bubonic plague left lingering scars on the human genome


Portada de Wikimedia Commons amb llicència Creative Commons Attribution 4.0 International

  1. Mapa de Roger_Zenner a Atlas zur Weltgeschichte amb llicència CC BY-SA 2.0
  2. Modificat de Wikimedia Commons amb llicència Creative Commons Attribution 4.0 International
  3. Adaptat de Evan Freeman, CC BY-NC-SA 2.0, adapted from Françoise Demange, Glass, Gilding, and Grand Design: Art of Sasanian Iran (224–642) (New York: Asia Society, 2007)