Presentem en Sergi Borrego Écija, Sergi Borrego Écija, neuròleg i investigador postdoctoral del grup de la malaltia de l’Alzheimer i altres trastorns cognitius de l’Hospital Clínic de Barcelona i de l’IDIBAPS, en aquesta primera entrevista del pòdcast de Ciència Oberta, el RecerCA’T. Parlem de malalties neurodegeneartives, estudis clínics i els reptes que es troben en la seva recerca.
Escolta’ns a Spotify, a iVoox o llegeix la transcripció de l’episodi que trobaràs més avall!
Transcripció de l’episodi
Víctor N: Deia Oscar Wilde que els grans esdeveniments del món tenen enlloc el cervell. Amb aquesta metàfora, l’escriptor irlandès ja intuïa que tota la nostra realitat, llenguatge, pensaments, moviments, emocions, desitjos i fins i tot la capacitat d’aprendre o de relacionar-nos amb els altres està mitjançada pel cervell. I és que el cervell és l’òrgan director del nostre cos i de la nostra identitat, i és l’encarregat que tot el nostre organisme funcioni correctament. De fet, si estem aquí gravant aquest episodi o si esteu a casa escoltant-nos, és tot gràcies a la seva activitat i a la de mils de milions de neurones que conté. Malgrat tota la investigació i fascinació que ha suscitat el cervell al llarg de la història, continua sent una gran incògnita que amaga tot un món de secrets. Certament encara queda molt per aprendre i desentranyar, però els descobriments d’aquestes últimes dècades han estat especialment importants, oi, Agnès?
Agnès PM: Doncs sí, Víctor. De fet, gràcies als avenços tecnològics com les màquines de ressonància magnètica i els esforços de milers d’investigadors i investigadores, només en la darrera dècada hem avançat a passos gegantescos. En els últims anys hem après més coses sobre el cervell humà que en tota la història restant de la humanitat.
Victor N: A poc a poc, doncs, anem entenent millor tots els reptes que ens planteja el cervell. Però, en tractar-se d’una peça tan fonamental pel nostre funcionament, què passa quan no funciona de manera correcta? Som capaços d’entendre el funcionament anòmal del cervell? Acompanyeu-nos en aquest primer recercat, on posarem el focus sobre la demència frontotemporal, un tipus de malaltia neurodegenerativa que afecta principalment el lòbul frontal i temporal. Som-hi!
Agnès PM: Sovint, quan parlem de demència i de malalties neurodegeneratives, acabem barrejant-ho i confonent els termes. Però hem de vigilar de no caure en l’error. En fem 5 cèntims. Una malaltia neurodegenerativa es caracteritza per una pèrdua de neurones o de part del funcionament d’aquestes. Depenent de les regions afectades i de les causes d’aquesta pèrdua, es poden donar símptomes molt diversos. Un d’aquests símptomes podria ser la demència. La demència es dona quan a causa d’aquesta pèrdua de neurones es produeix una alteració de la memòria, el pensament, la conducta, entre d’altres. En definitiva, podem dir que no totes les malalties neurodegeneratives són demències, però totes les demències sí que són malalties neurodegeneratives.
Victor N: Aleshores, les malalties neurodegeneratives no sempre van acompanyades de la demència, oi?
Agnès PM: Efectivament. Per exemple, les persones amb esclerosis lateral amiotròfica, la famosa ELA que patia el físic Stephen Hawking, tenen una malaltia neurodegenerativa. Però no podem parlar en cap cas de demència. Però en altres ocasions sí que passa, com és el cas de la malaltia de l’Alzheimer o de la demència frontotemporal que tractarem avui. Es tracta d’una malaltia neurodegenerativa considerada rara. Tot i això, és la demència més freqüent en persones menors de 60 anys. I es creu que està infradiagnosticada, ja que el diagnòstic d’aquesta demència és tot un repte. Les estimacions que es tenen són d’entre 15 i 22 casos cada 100.000 persones, entre 45 i 64 anys. Actualment, no té cura i es pot manifestar de diferents maneres. Per aquesta raó, hi ha moltes línies de recerca treballant per poder trobar un possible fàrmac i millorar el seu pronòstic, com per exemple el grup en el qual treballa el convidat d’avui.
Victor N: Donem la benvinguda al doctor Sergi Borrego Écija, neuròleg i investigador postdoctoral del grup de la malaltia de l’Alzheimer i altres trastorns cognitius de l’Hospital Clínic de Barcelona i de l’IDIBAPS, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, on ens trobem avui fent el programa. En Sergi va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i es va especialitzar en neurologia a l’Hospital Clínic, on també ha realitzat el doctorat. Benvingut al recerCA’T, Sergi.
Sergi BE: Molt bona tarda i gràcies per convidar-me.
Victor N: Sergi, comencem pel principi. Per què vas decidir formar-te en neurologia? Què és el que més et va motivar d’aquesta especialitat?
Sergi BE: La neurologia és un àmbit molt interessant. A dia d’avui és un òrgan segurament més desconegut i a mi que sempre m’ha interessat la recerca, és on segurament més podem aportar a dia d’avui.
Victor N: La teva tesi doctoral se centra en la demència frontotemporal. Abans ho hem avançat una mica, però quines són les característiques principals, símptomes i factors de risc?
Sergi BE: El primer que s’ha de saber de la demència frontotemporal és que realment no és només una malaltia. Històricament, s’ha dit així un conjunt de malalties perquè tenen unes característiques clíniques molt semblants i que pels metges són molt difícils de distingir aquestes diferents malalties, però avui en dia sabem que hi ha més d’una malaltia dins de les demències frontotemporals. Aquestes demències frontotemporals es diuen així, frontotemporal, perquè afecten la part frontal i temporal del cervell i això causa dos tipus de simptomatologia. Primer, uns canvis de conductes. Els pacients canvien la seva forma de ser, comencen a ser més apàtics, perden l’empatia i perden també l’habilitat social. Són pacients que poden fer coses que no estan ben vistes socialment o inapropiades, inclús que són il·legals. I això és degut a la pèrdua de neurones al lòbul frontal. L’altra característica típica és una alteració del llenguatge o afàsia que diem nosaltres els neuròlegs i que provoca que aquests pacients tinguin diferents problemes per parlar i per comunicar-se.
Agnès PM: I per què és tan important fer un diagnòstic a temps?
Sergi BE: El dia d’avui no tenim encara un tractament per la demència frontotemporal, això no ens fa caure en el cinisme i hem de pensar que és molt important fer un diagnòstic correcte i el més precoçment possible. Això és així perquè aquests pacients a vegades són erròniament diagnosticats com trastorns psiquiàtrics i no poden accedir a ajudes socials com si estiguessin diagnosticats de demència. I també perquè els pacients i les seves famílies, molts cops veuen que passa alguna cosa i no saben ben bé i això és molt tranquil·litzador per als familiars. A més, sabem que per experiència amb altres malalties, que avui en dia no tenim tractament, però el dia que el tinguem, segurament aquest tractament l’hem de donar el més precoçment possible, i per això és important també fer un bon diagnòstic i fer-ho com abans possible.
Agnès PM: I aquesta demència com s’acostuma a diagnosticar habitualment?
Sergi BE: El diagnòstic a vegades és molt difícil. Com hem dit abans, és una malaltia rara, poc freqüent i és bastant desconeguda fins i tot entre els metges i molts cops es diagnostica equívocament com a altres patologies psiquiàtriques. El diagnòstic a dia d’avui és sobretot clínic. Hi ha uns punts clínics, unes guies, unes característiques que ens fan pensar en aquesta malaltia i també està recolzat aquest diagnòstic per proves de neuroimatge, com la ressonància magnètica i també per proves genètiques, perquè a vegades aquesta malaltia tindrà un substrat genètic, una mutació que la causa i trobar aquesta mutació permet fer el diagnòstic.
Victor N: Just ara ho comentaves. Pot ser que aparegui un tractament de la demència frontotemporal d’aquí poc?
Sergi BE: D’aquí poc és molt difícil de dir, però nosaltres estem molt optimistes. Jo, quan vaig començar en aquest àmbit de les demències frontotemporals, ja fa uns set anys, no hi pensaven que podria arribar cap tractament. Però a dia d’avui no hi ha tractament encara, però sí que hi ha assajos clínics, hi ha fàrmacs que s’estan testant per algunes d’aquestes variants, que com he dit abans, hi ha diversos tipus de demències frontotemporals, i també hi ha assajos clínics, que se n’haurà d’aprovar si funcionen o no, però en el nostre àmbit és un salt molt important. El primer pas per tindre fàrmacs és tindre assajos clínics.
Victor N: La demència frontotemporal és una malaltia limitant i com a tal també pot afectar els cercles socials i efectius més immediats. Quina importància té l’entorn social per un pacient de demència frontotemporal? Estic pensant en la família, la parella, les amistats…
Sergi BE: Aquesta malaltia té un impacte sobre la família enorme. Aquesta malaltia canvia el més propi del pacient, que és el seu mateix, la seva personalitat. Les famílies han de tractar amb un pacient que no reconeixen a vegades, no tenen el caràcter que havien tingut abans aquella persona amb qui es van casar o d’aquest pare que es va cuidar. A més, aquesta malaltia, com heu dit abans, té un impacte molt gran en les famílies, en pacients amb 40 o 50 anys, amb edats bastant joves, a vegades amb nens petits, menors d’edat… La malaltia comporta un impacte molt gran a la família. És important això i també, com hem dit abans, que a vegades aquesta malaltia pot ser genètica i passar de pares a fills comporta encara més estrès dins de la família. És important que les famílies coneguin ben bé la malaltia, que es digui que es pot esperar, que es digui que aquests canvis no són propis del pacient, no els fa el volent, sinó que és la mateixa malaltia que es fa comportar així, i la família acaba entenent i adaptant-ho dins de la mesura del gran impacte que causa la malaltia a la família.
Agnès PM: T’hem invitat aquí avui per parlar de l’article La pèrdua substància blanca del tron encefalític que prediu l’aparició i els símptomes de les motoneurones portadors de l’expressió del cromosoma 9, un estudi GENFI, publicat l’any 2022. La primera pregunta seria com va sorgir la idea de l’article.
Sergi BE: La idea d’aquest estudi va sorgir de què coneixem que la demència frontotemporal de vegades s’associa a una altra malaltia neurodegenerativa que és l’esclerosis lateral amiotròfica, especialment aquests pacients que tenen una mutació a un gen, que és l’expansió del cromosoma 9. Aquesta expansió a vegades fa que els portadors de la mutació desenvolupin a vegades esclerosis lateral amiotròfica, a vegades una demència frontotemporal i a vegades les dues. Aleshores una pregunta que habitualment es fan els pacients portadors d’aquesta mutació, és i jo que faré una demència frontotemporal o una esclerosis lateral amiotròfica. I a dia d’avui no tenim una resposta a aquesta pregunta. El que sí que sabem d’estudis neuropatològics, que fem per exemple aquí a l’Hospital Clínic al Banc de Teixits de Cervell, és que els pacients que tenen una esclerosis lateral amiotròfica tenen una pèrdua de la substància blanca a tota la medul·la espinal. De fet, el nom d’esclerosis lateral amiotròfica ve d’aquesta pèrdua. És una pèrdua de substància blanca. I vam pensar que aquesta pèrdua de substància blanca es podria veure en aquesta part del cervell, que és el tronc encefàlic, que connecta la medul·la espinal amb el cervell. Aleshores vam decidir fer aquest estudi i estudiar si els pacients que desenvolupen una esclerosis lateral amiotròfica tenen una pèrdua de substància blanca al tronc encefàlic més gran que els pacients que no la desenvolupen o que no tenen la mutació.
Agnès PM: Ens podries dir què són els biomarcadors que podem arribar a parlar d’ells i potser no tothom té clar què hi impliquen o què signifiquen?
Sergi BE: Un biomarcador és qualsevol cosa que podem trobar en una prova. La glucosa pot ser un biomarcador de la diabetis, o qualsevol prova que podem fer ens dona una informació, uns paràmetres. Si aquests paràmetres es formen d’un diagnòstic o d’un pronòstic, tot això en diem un biomarcador.
Agnès PM: Quines tècniques es fan servir actualment per estudiar el cervell i el tronc encefàlic?
Sergi BE: La prova més general que fem és la ressonància magnètica. És aquesta prova que fem un escàner per veure una foto bastant precisa de com és l’estructura del cervell per dins, tant del cervell com del tronc encefàlic o de la medul·la espinal. És la prova d’imatge més freqüent a neurologia per estudiar les demències i altres patologies neurodegeneratives. Altres biomarcadors que podem fer són tomografies d’emissions de positrons, que són proves de medicina nuclear i que són dirigides a unir-se a unes determinades neurones o proteïnes del cervell.
Agnès PM: A l’hora d’estudiar qualsevol malaltia, som conscients de la importància de comparar amb persones sanes per observar-nos les diferències respecte a persones que presenten símptomes o estan malaltes. En el vostre estudi també diferencieu entre persones simptomàtiques i presimptomàtiques. Per què hem de comparar-les?
Sergi BE: A qualsevol estudi hem de veure si els canvis que estudiem són traduïbles als pacients que no tenen la mutació o que no tenen la malaltia. Sempre necessitem un grup control per comparar. Comparem els pacients, gent que té la mutació i símptomes, però també és interessant comparar-ho per veure si els canvis que trobem només quan hi ha la malaltia o els podem trobar abans. Ens poden servir de biomarcadors que existeix una patologia o uns canvis cerebrals abans que s’inicien els símptomes. Ens permet conèixer si aquests canvis succeeixen abans i ens permet monitoritzar la malaltia i el seu començament.
Agnès PM: Vau trobar alguna cosa?
Sergi BE: Sí, vam trobar, tal com esperàvem, que els pacients que tenen aquesta mutació, tenen una pèrdua de substància blanca a la medul·la espinal. Especialment, aquells pacients que acaben de desenvolupar una esclerosi lateral amiotròfica. Això hem d’acabar de confirmar-ho amb altres estudis, però ens sembla indicar que pot servir, en primer lloc, de quan començarà la malaltia, si comencem a veure que un pacient perd substància blanca al tronc encefàlic, podem pensar que s’està començant la malaltia en aquest pacient, i, en segon lloc, si això és especialment accelerat, que aquest pacient potser debutarà en forma d’una esclerosi lateral amiotròfica en comptes d’una demència frontotemporal.
Agnès PM: En aquest estudi no solament teniu dades del vostre centre, sinó que mes a mes heu compartit dades amb altres centres amb l’estudi GENFI. Quins beneficis aporta la investigació tenir estudis amb col·laboracions amb altres centres?
Sergi BE: Com dius, aquest estudi està fet dintre d’un consorci que es diu el Consorci GENFI, és un consorci europeu i canadenc, que es va establir fa més de 15 anys. I és un estudi que permet estudiar un major nombre de pacients. Com he dit abans, la demència frontotemporal és una demència poc freqüent i la demència frontotemporal causada per aquesta mutació, l’expansió del cromosoma 9, és encara menys freqüent. Això fa que cada hospital, cada centre d’investigació tingui uns poquets pacients i és difícil estudiar poquets pacients de forma separada. El que fem aleshores és fer consorcis entre diferents centres amb la mateixa preocupació i estudiar un major nombre de pacients amb un major nombre de recursos. Això ha fet que dins de l’estudi GENFI ja tinguem més de mil subjectes, el que és un número molt gran per estudiar una malaltia com he dit abans és relativament rara.
Agnès PM: Llavors, aquest article sense el Consorci GENFI no hauria sigut possible pel nombre de pacients que teniu?
Sergi BE: Exactament, aquí a l’Hospital Clínic podem tenir 15-20 pacients i estem parlant que dins d’aquest estudi hi ha desenes de pacients i centenars.
Victor N: Per tancar una mica amb el tema de l’article, quin seria el resultat que més destacaries de l’estudi i com ajuda això a les persones amb demència frontotemporal?
Sergi BE: Una miqueta del que hem comentat. Podem veure que hi ha canvis cerebrals que succeïxen en els cervells de pacients i segurament en les fases inicials o fins i tot a les fases presimptomàtiques, és a dir, abans que apareguin els símptomes. I trobar canvis que ens permetin dir quan desenvolupa la malaltia un pacient, això podrà dir que el dia demà si tenim un fàrmac, quan hem de donar el fàrmac. Hem dit abans que l’hem de donar el fàrmac segurament en el moment més precoçment i tenim un biomarcador que ens digui quan comença la malaltia, es pot dir quan comença el fàrmac. La segona cosa és dir si un pacient té demència frontotemporal o esclerosi lateral amiotròfica, perquè són malalties que estan molt relacionades, però són clínicament molt diferents. Els pacients i les seves famílies tenen problemes molt diferents. Saber que hi ha això a poder anticipar com debutarà la malaltia ens permet fer un pronòstic molt més precoç i també hem de dissenyar futurs als assajos clínics, veure a quins assajos clínics hem de participar si uns assaigs clínics ha enfocat a la demència o un assaig clínics ha enfocat a problemes motors. Tot això, aquests biomarcadors que hem trobat aquí a l’estudi ens donaran molta informació pel futur per poder predir i avançar-nos a la malaltia.
Agnès PM: Hem dit que era l’última pregunta, però ara mateix m’ha sorgit una més sobre l’article i que prometo que sí que és l’última. Hem dit que és molt important aquestes persones que han desenvolupat els símptomes, però com sabeu 100% segur que el desenvoluparan?
Sergi BE: No és mai 100% segur que desenvoluparan la malaltia. La majoria dels pacients que tenen una mutació com aquesta acaben desenvolupant la malaltia. No sempre ha de ser així, sempre hi ha excepcions i hi ha molta variabilitat de quan comença la malaltia. Hi ha pacients que, com he dit abans, poden debutar amb 40, però també veiem pacients amb la mateixa mutació que comencen la malaltia amb 70 o 80 anys, per això la importància de trobar aquests biomarcadors. Segur mai hi ha res a la malaltia, perquè si un pacient està predisposat a començar la malaltia amb 80 anys, però té un atac de miocardi o un càncer amb 60, aquesta persona no desenvolupa la malaltia. Però sí que sabem, per fer històries de famílies, que la majoria dels portadors acabem desenvolupant la malaltia.
Victor N: Deixant una mica de banda la demència frontotemporal, a mesura que envellim, el cervell va canviant i perdent funcionalitats. És a dir, el procés progressiu de degeneració i mort neuronal és inevitable per a tots. Fins a quin punt és possible compensar o revertir aquests efectes? Veurem avenços en aquest sentit en un futur pròxim?
Sergi BE: Segurament que sí, veurem molts avenços. Com dius tu, un cervell de 80 anys no té la mateixa funcionalitat, la mateixa estructura, la mateixa rapidesa que un cervell d’una persona de 20 anys. Això passa igual en el físic. Tothom té molt assumit que la nostra musculatura i les nostres malalties físiques es perden a poc a poc, però el mateix passa amb el cervell i no tothom ho té tan clar. Això pot ser per al mateix envelliment o pot ser també per a malalties neurodegeneratives com el que estem comentant avui. A més a més, hi ha molts projectes d’investigació que miren d’estudiar com es pot predir això i què es pot fer. El que sabem és que el més important és tenir una bona reserva cognitiva, que és així. Què vol dir això? Tindre el màxim estudis, estar activament de forma cognitiva, participar en activitats estimulants cognitivament… Sabem que les persones que tenen estudis o que parlen diversos idiomes, tenen molta més reserva, tenen més capacitat d’aguantar la malaltia. La malaltia va començant, però aquesta persona té una major reserva cognitiva i els símptomes triguen més aparèixer.
Victor N: Molt interessant. Ha arribat el moment de fer-te les preguntes dels nostres seguidors. Recordeu, si voleu participar i deixeu-nos una pregunta pel nostre convidat. La primera pregunta ens l’envia la Sara Gómez des de Barcelona. I diu així. Recentment, el famós actor Bruce Willis ha confirmat que pateix aquest tipus de demència.
Sergi BE: És important, sobretot per les malalties minoritàries que gent amb tanta projecció mediàtica els doni visibilitat. Nosaltres, freqüentment, quan donem el diagnòstic més habitual del pacient és que no sàpiga què és la demència frontotemporal. I això és un problema. Una persona pública, una persona famosa tan important com l’actor Bruce Willis, doni a conèixer la seva malaltia, fa que la gent comenci a parlar d’això. I és molt important. Dona molta visibilitat a aquesta malaltia. I això per nosaltres és molt important, sobretot per les famílies. La gent que té aquesta malaltia no sap què esperar i no tenen amb qui parlar. Tens un referent que això no ens passa només a ells. Per les famílies és molt important. Així que molt agraïts de la visibilitat que li ha donat a Bruce Willis i la seva família a la malaltia.
Victor N: En aquest sentit, creus que a nivell social falta més coneixement d’aquest tipus de malalties? O com podríem millorar tot això?
Sergi BE: De malaltia n’hi ha moltíssimes i fer-ne totes visibles és molt difícil, però sense dubte falta visibilitat. Jo crec que amb el temps va millorant. Fa unes dècades, fins i tot l’Alzheimer, una malaltia tan prevalent com l’Alzheimer, no se li donava visibilitat, quedava com amagada. Ni tan sols se li deia Alzheimer, sinó que se li deia demència senil o una altra cosa. Però això ja ha canviat i ens queda la feina de fer-ho amb malalties més rares, més minoritàries. Com deia, és difícil, però actes com el que parlàvem fa una estoneta de Bruce Willis i la seva família donant a conèixer la seva malaltia, ens permeten que això es vagi coneixent i que sàpiga una miqueta de què es parla.
Victor N: Abans d’anar a la següent pregunta dels seguidors, només remarcar que al llarg de l’entrevista hem comentat la pregunta de la Dolors que ens preguntava com fer un diagnòstic a temps per la demència frontotemporal.
Agnès PM: Doncs passem a la tercera, ja que la de la Dolors ja l’hem respost. I l’última pregunta d’avui ens l’envia la Patricia, de Girona, i diu el següent. Em podries explicar breument què són les motoneurones?
Sergi BE: Sí, dins de les neurones, que són les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós, tant a la medul·la espinal com al cervell, les neurones fan diferents funcions. Una d’aquestes són les motoneurones, que són aquelles neurones que estan especialitzades a fer el moviment. Són neurones que estan connectades amb els músculs i que envien el sistema elèctric fins als músculs i que permeten fer el moviment. Són les neurones que típicament estan afectades a la patologia que hem parlat abans.
Victor N: Sergi, et donem el màxim d’un minut perquè ens deixis un missatge, un consell o una reflexió general per tota aquella gent que ara mateix ens està escoltant i que s’ha interessat pel misteriós funcionament del cervell i en especial per la demència frontotemporal.
Sergi BE: M’agradaria aprofitar aquest minut per fer un agraïment a totes aquestes persones que participen i fan possible la investigació en aquestes malalties, en aquestes o en qualsevol altre. Són persones que saben quan participen en aquests projectes d’investigació que no sempre tindran un benefici en si mateixos, ho fan de forma altruista i desinteressadament, tot i que s’hi comporta a vegades vindre a l’hospital a fer més visites, fer analítiques de sang, fer ressonàncies magnètiques, fer proves que a vegades no són sempre agradables, però ho fan desinteressadament, sabent que en el futur s’haurà d’aconseguir fer una investigació que permetin les seves proves i la seva col·laboració. Així que un agraïment a totes aquestes persones que han fet possible aquest estudi i tots els estudis.
Victor N: Crec que des de Ciència Oberta també ens podríem afegir aquest agraïment i també animar la gent a què si té l’oportunitat de participar en estudis o investigacions que realitzen a centres d’investigació hospitals d’aquí Catalunya, doncs també ho facin. Sense dubte és molt important. Abans d’acabar, Sergi, ens agradaria que ens recomanessis un llibre, una pel·lícula o una sèrie i un lloc.
Sergi BE: De llibre no seré gaire original, diria Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, que precisament és un autor que ha sigut Nobel, com tots sabeu, i que va patir una malaltia neurodegenerativa com la malaltia d’Alzheimer, que us causa bastant impacte pensant que una ment com la de García Márquez també va estar afectat amb una malaltia neurodegenerativa. M’heu dit també una pel·lícula o sèrie. Faré pel·lícula. 12 Hungry Men, 12 Hombres sense Pietat. És un clàssic, és una meravella i una pel·lícula que parla d’un dels millors problemes que tenim els humans, especialment en investigació, que són els prejudicis. I un lloc, diria Corcovado a Costa Rica. És un paradís natural, és un lloc que és encara molt verge, és un paradís natural, una passada de lloc i és un lloc per visitar-hi.
Victor N: Ja sabem on anirem de vacances. Doncs amb aquestes recomanacions ens hem d’anar acomiadant. Moltes gràcies, Sergi, per concedir-nos el teu temps i per la teva tasca diària.
Sergi BE: Gràcies a vosaltres per fer difusió.
Victor N: Gràcies a tu també, Agnès, per ser avui al meu costat i a tot l’equip de recerca, que és al darrere dels micròfons, però que ja anirà participant pròximament. Fins al pròxim Recerca’t!
