Quan pensem en la ciència actual, hem de considerar que el seu funcionament i modus operandi se sustenta sobre uns principis filosòfics i lògics que en defineixen el marc i permeten el seu progrés. Això, per suposat, implica el desenvolupament d’una filosofia de la ciència sòlida. Durant el segle XX molts autors i autores van construir aquesta disciplina, però és possible que el nostre protagonista d’avui constuteixi les pàgines més controvertides en un llibre de filosofia de la ciència.
Declarat com el pitjor enemic de la ciència en un article de la revista Nature l’any 1987, Paul Feyerabend és potser un dels personatges filosòfics més excèntrics de l’últim segle. Amb humor subtil i sense pèls a la llengua va desenvolupar el polèmic anarquisme epistemològic: una doctrina de tot s’hi val. Avui ens endinsem en el seu pensament per entendre’n la importància i com es pot rebatre.
Feyerabend en context: envoltat de grans filòsofs de la ciència
Paul Karl Feyerabend va néixer l’any 1924 a Viena. Va participar en la Segona Guerra Mundial, on va rebre tres bales que van provocar que hagués de caminar amb un bastó de per vida. Això, però, no li va impedir estudiar posteriorment sociologia, història, física i filosofia. L’any 1951, gràcies a una beca, va entrar a la London School of Economics and Political Science supervisat pel reconegut Karl Popper, de qui ja vam parlar en aquest article.
Tot i que va ser influenciat inicialment pel racionalisme crític de Popper, va acabar criticant-lo per desenvolupar el seu propi sistema.
Una polèmica (in)esperada: Contra el Mètode
Va ser Imre Lakatos, amic seu –i de qui vam explicar el sistema per avaluar teories en aquest article–, qui va instar-lo a escriure la seva obra més famosa, Contra el Mètode, per deixar constància de les seves “boges idees”. El primer manuscrit en forma de diàleg es va perdre, cosa que el va portar a refer-lo en forma de monogràfic. Però era l’any 1974 i Lakatos va morir sense poder revisar l’obra.
Si bé és cert que l’assaig va causar més revol de l’esperat, Feyerabend va publicar el seu llibre l’any 1975 amb una intenció provocadora. Portant situacions a l’extrem i fent ús d’afirmacions d’allò més controvertides, l’objectiu era defensar una llibertat absoluta i radical en la ciència. D’aquí el terme anarquisme per referir-nos a la seva filosofia. Feyerabend va acceptar aquest terme batejat inicialment per Lakatos, tot i que més endavant va puntualitzar que el terme dadaimse s’hi ajustava més.
Amb el temps i les crítiques, Feyerabend va reforçar les seves proposicions i va incloure respostes en noves edicions del seu llibre.
Tot s’hi val: l’anarquisme epistemològic
L’anarquisme epistemològic de Feyerabend es resumeix, com hem dit, amb la consigna tot s’hi val. Però, què vol dir exactament això?
Primerament, la intenció seria advocar per la franquesa i la flexibilitat en la recerca científica. És a dir, suggereix una actitud oberta a qualsevol proposta que pugui funcionar per explicar un fenomen. Això porta a Feyerabend a criticar pràctiques en investigació que porten a rebutjar hipòtesis o teories sense un anàlisi científic previ.
D’aquesta manera, fa visible el seu problema amb la metodologia científica: l’ús dogmàtic d’uns pocs mètodes establerts limiten i dificulten l’avenç científic. El tot s’hi val afavoriria la coexistència de diverses teories contradictòries o la reexaminació d’altres ja descartades. Així, estableix una forta oposició a les actituds dogmàtiques i les regles epistemològiques establertes –enteses com a principis i fonaments dels mètodes de coneixement– en ciència, tot defensant un pluralisme metodològic molt ampli.
L’únic principi que no inhibeix el progrés és: tot s’hi val.
Anant massa lluny
La defensa de la seva postura davant les crítiques el van portar a afirmar que pràctiques “incompreses” com el vodoo o l’astrologia, podrien tenir cabuda a la ciència si es manté una actitud oberta i de revisió. Pel contrari, se les titlla de falses sense estudiar-les a fons. Prenent un tot s’hi val literal, donava a entendre que la teoria de la relativitat i el xamanisme es podien trobar en un mateix nivell.
La realitat és que ell admetia utilitzar aquests casos simplement per provocar, sense mostrar-s’hi explícitament a favor. Aquestes interpretacions tan literals i radicals han portat moltes vegades a simplificar el seu missatge.
Un suposat suport històric
Feyerabend aporta una mirada històrica per portar-nos al tot s’hi val i criticar la tendència dogmàtica de la ciència. El cas que fa servir és el de Galileu, qui entre els segles XVI i XVII va assentar les bases de la mecànica moderna, va aportar observacions amb el telescopi i va impulsar una teoria heliocèntrica de Copèrnic que superava el geocentrisme.
Feyerabend explica que les teories de Galileu encara no eren suficientment sòlides i mancaven de proves per superar del tot el geocentrisme. Així, afirma que el científic va recórrer a propaganda i va ignorar les dades que no encaixaven en un exemple de dogmatisme científic. Tot i que podem admetre que és un relat amb certa gràcia, s’està ignorant el seu encert i les proves que va aportar. A més, una teoria pot tenir errors però ser més vàlida que el sistema anterior, ser més àmplia o aportar prediccions. Galileu no actuava per dogma.
Tot s’hi val? Desmuntant l’anarquisme epistemològic
Amb tot, Feyerabend no proposa consignes específiques referents a una millor praxis per fer ciència derivades del seu anarquisme. Advocar per una llibertat absoluta perd el sentit si tampoc s’estableixen límits i responsabilitats. El mateix s’aplica a la pluralitat de mètodes: no té sentit si ha de significar que absolutament tot valgui sense normes. De fet, també disposem d’eines i criteris per discernir entre dues teories possibles: cohesió, congruència, prediccions, fecunditat…
Feyerabend també justifica que, d’acord amb Lakatos, mai podríem arribar a saber si una teoria és certa simplement perquè encara no s’ha provat. Oblida que les noves teories acceptades amplien les explicacions respecte les anteriors i propicien més investigacions o que, per considerar una pseudociència, aquesta hauria de passar a formar part de la dinàmica científica (amb proves). A més, tot i que les contradiccions poden ser molt útils, el que es cerca en última instància és la coherència. D’altra manera, només quedaria el debat estèril.
Feyerabend va buscar suport en l’anomenada tesi de la incommensurabilitat de Kuhn –de qui en podeu saber més en aquest article– segons la qual dues teories són incomparables, a grans trets, perquè són incompatibles. Tanmateix, un dels punts de Feyerabend també és la coexistència de teories en conflicte, cosa que es contradiu perquè serien irreconciliables. Al final, assumim que una teoria s’accepta perquè s’aproxima més a la veritat.
El peix que es mossega la cua
Considerar les consignes de Feyerabend en un sentit literal ens portaria a un relativisme extrem. Com podem saber que les teories científiques expliquen alguna cosa si hem d’acceptar totes les teories? Com podem saber que hi ha progrés, si totes valen? Si tot s’hi val, i tot és relatiu, com podem afirmar aquest relativisme? Arribem, doncs, a una situació sense sortida i una mica absurda.
Algunes coses valen
No podem acabar sense assenyalar alguns encerts en les idees de Feyerabend. És veritat que certs mètodes i teories contenen hipòtesis molt restringides i limitades que dificulten la defensa. De vegades la comunitat científica ha pogut presentar comportaments dogmàtics, però no és un fet majoritari. D’altra banda, la ciència, efectivament, és i ha de ser plural i fal·lible: no hi ha el mètode científic, n’hi ha molts! La ciència conté errors als quals s’han de buscar solucions. Però això no la fa ni dogmàtica ni la posa al nivell de les pseudociències. Pots aprendre’n més al primer capítol de Disseccionem la Ciència sobre el mètode científic!
En conjunt, Feyerabend va aportar una visió àmplia i oberta de l’empresa científica com a plural i carregada de valor en consonància amb estructures socials i polítiques.
Ja per acabar…
El sistema de Feyerabend mai no va establir una escola de pensament pròpia amb seguidors. Entre contradiccions, encertades crítiques, i el propi Feyerabend dient sovint que havia estat malinterpretat –cosa que també és certa– podem descartar l’anarquisme epistemològic. És cert que podem extreure alguns encerts i hem d’admetre que l’actitud de Feyerabend no era literal envers algunes afirmacions. Tanmateix, també podem trobar cert perill en la seva obra, on les comuns malinterpretacions poden donar ales a pseudociències i moviments negacionistes que en cap cas es poden defensar o justificar des del punt de vista científic.
“Necessitem un món de somnis per tal de descobrir les característiques del món real que pensem que habitem”
Per alguns, un pallasso, per altres, una de les figures més interessants del segle passat. No podem negar que el seu pensament hagi deixat una petjada polèmica. Però és millor deixar estar el “res és veritat, tot està permès” per a la saga de videojocs Assasssin’s Creed.
Per saber-ne més
Mansoor Niaz – Feyerabend’s Epistemological Anarchism
Horst Treiblmaier – The Philosopher’s Corner: Paul Feyerabend and the Art of Epistemological Anarchy
Óscar Teixidó – Paul Feyerabend y su teoría de la ciencia
1. Extreta de Wikipedia.
2. Extreta de Wikipedia.
4. Extreta de Pixabay.