Escrit per Cèlia Ventura
Narrat per Del buit al tot | Il·lustrat per Pol Vilà
I, de sobte, un raig de llum la va tocar i va canviar-ho tot. Dins seu va aparèixer el sentit de la seva vida. Tot encaixava.
La Silvana no era més que una altra peça d’un trencaclosques. Cada dia menjava del mateix vas sanguini, que també li donava l’oxigen que necessitava, i procedia a fer la seva feina. Era monòtona, sí, sempre feia absolutament el mateix; però era el que tocava.
Per fer tot això tenia un manual d’instruccions [1]; era absolutament idèntic al que tenien les seves veïnes, però cada una sabia quin capítol havia de llegir per seguir les seves indicacions personalitzades [2]. De tant en tant, quan la Silvana veia que era necessari i sentia la crida dins seu, es dividia per fer una cèl·lula igual que ella, un petit engranatge més que feia que la Criatura pogués respirar, viure i aprendre. Quan es dividia copiava amb cura el manual perquè la seva filla en tingués també un. No hi podia haver errors en el manual, si no, hauria de tornar a començar. Calia fer-ho tot bé [3].
[1] De què està fet el manual d'instruccions?
La Silvana té el seu manual d’instruccions en l’idioma de DNA. Altres formes de vida, com la Virgínia, el tenen en RNA
[2] Què és el manual d'instruccions?
Aquest manual d’instruccions fa referència al genoma. Totes les cèl·lules del nostre cos tenen el mateix material genètic, però tindran activats uns gens o altres depenent del teixit on estiguin i de la seva funció.
[3] Què passa si hi ha algun error?
Quan les cèl·lules copien el seu material genètic, el seu manual d’instruccions, han d’assegurar que no cometen cap mena d’error, fet que podria tenir greus conseqüències. Si se’n fan, s’arreglen, tornen a començar o bé desisteixen.
Ella, de la Criatura no en sabia gaire. Sabia el que li havien explicat les seves companyes: que era el conjunt de totes les cèl·lules que treballaven, que era una nena encara petita que algun dia creixeria i que la seva feina, la de la Silvana, era essencial perquè tot continués bé. La feina de totes ho era. Eren un equip i calia anar a l’una.
Veia com les seves companyes s’esforçaven igual que ella. Cada una tenia la seva feina: algunes portaven oxigen amunt i avall, d’altres es passaven el dia netejant, i n’hi havia que bategaven… Totes feien, en qualsevol moment, el que era demanat d’elles.
Amb el temps, però, les seves veïnes morien. No era trist, era necessari: a poc a poc anaven marxant perquè havien envellit, ja no s’hi veien bé i tenien por de copiar malament el manual d’instruccions, o potser era perquè veien que una altra companya faria millor la feina. A la Silvana tampoc li quedava molt. Moriria per donar pas a altres treballadores que ho donarien tot per la Criatura. Però, de sobte, tot va canviar.
Un matí, un raig de llum li va capgirar la vida. La Criatura havia visitat la platja per primera vegada i la llum intensa de l’agost li acariciava la pell. I, al mig d’aquell batibull de llum, hi havia un raig ultraviolat. Aquest va topar amb la Silvana i les seves dues veïnes properes. En aquell moment, van notar com alguna cosa dins seu canviava, mutava, s’il·luminava. Encara no ho sabien, però en el seu interior, en el manual d’instruccions — que ho era tot per a elles — el raig de llum havia modificat una paraula [4]. Aquell va ser el dia que la Silvana anomenava el Dia de la Il·luminació, i no només perquè un raig ultraviolat l’havia tocada, sinó perquè, de sobte, va veure clarament la solució. Marcat en lletres fluorescents, dins seu, va aparèixer el lema que marcaria tota la seva vida:
“L’essencial per la felicitat és la manca d’activitat”.
Durant les setmanes següents res no va ser el mateix.
[4] Què provoquen els rajos ultraviolats?
Els rajos ultraviolats tenen la capacitat de mutar les nostres cèl·lules, és a dir, canvien la informació del nostre material genètic. És per això que és important posar-se protecció solar! Per sort, aquestes mutacions generalment no porten problemes i les mateixes cèl·lules les poden arreglar.
La veïna Melinda, una cèl·lula d’allò més simpàtica, va fer un canvi de comportament molt brusc. De sobte, només parlava d’ella mateixa i ni tan sols buscava el bé de la Criatura. Va plegar de la feina i va decidir que es dividiria i dividiria sense parar. Fins i tot quan no hi havia espai, o quan no era el moment, ella només feia que dividir-se [5].
Les seves filles, sense una bona educació ni cap mena de control, feien el mateix. Es va anar formant una massa creada per la Melinda i la seva descendència que, en poc, ho ocuparia tot. Per sort, els cavallers [6] van arribar: hi va haver una petita batalla campal però, finalment, en van sortir victoriosos. Les “Melindes” van desaparèixer [7]. Les males llengües deien que revolucions egocèntriques com aquella havien acabat amb altres Criatures, i això no era gens bo.
[5] Què ha canviat en la Melinda?
La mutació que ha adquirit la Melinda ha fet que ja no tingui límits a l’hora de dividir-se. Abans necessitava unes condicions molt concretes per fer-ho; ara ja no: es pot dividir tant com vulgui i, ni que cometi errors quan copiï el genoma, ella no té aturador.
[6] Qui són els cavallers?
Els cavallers, “Cavallers que diuen SÍ” de nom complet, són els encarregats d’assegurar-se que tot vagi bé. Són el sistema immune.
[7] Què han fet els cavallers?
La multiplicació de la Melinda podria haver esdevingut un tumor maligne. Afortunadament, el sistema immune, la nostra protecció, l’ha parada a temps. Aquest exèrcit ens ha salvat tantes vegades del que hauria pogut ser un càncer… Si és que tenim unes defenses que no ens mereixem!
L’Apol·lònia, l’altra veïna Il·luminada, va decidir revisar el seu manual per assegurar-se que tot estigués, però va veure-hi un error. Va intentar arreglar-lo, però el típex no li acabava de funcionar i va creure que era un cas perdut. Ràpidament, va haver de prendre una decisió dràstica: no volia fer mal a la Criatura, així que havia de fer un sacrifici. L’Apol·lònia va morir aquella mateixa nit [8].
Quan va veure com havien acabat la Melinda i l’Apol·lònia, la Silvana va tenir clar que cap de les dues solucions era l’òptima. Va decidir que s’agafaria un dia de descans. El millor per ser feliç era no estressar-se, no fer res; ella ja no volia treballar [9]. El dia de descans es va convertir en una setmana i, després, en dues i tres.
[8] Quina solució va prendre l'Apol·lònia?
Una de les solucions que tenen les nostres cèl·lules quan no són capaces de corregir una mutació és fer com l’Apol·lònia i fer apoptosis, és a dir, suïcidar-se. Potser és una mica dràstic, però funciona!
[9] Quina solució va prendre la Silvana?
La Silvana també ha patit una mutació, però la seva solució ha estat tornar-se senescent, és a dir, una cèl·lula que ni fa la seva feina ni es divideix. Ocupa espai i ja està. Tots coneixem alguna persona senescent al nostre entorn…
Tres setmanes d’inactivitat, felicitat pura. No es podia quedar per a ella aquest descobriment, així que decidí convèncer les seves companyes dels beneficis de la dolce vita.
El seu activisme a favor de l’immobilisme va començar a transmetre’s a través del boca-orella [10]. Algunes, convençudes per les paraules de la Silvana, s’hi van unir [11]; d’altres ho van fer perquè ja estaven cansades de dividir-se [12] o bé estaven estressades amb la feina, la família i tot plegat, i van veure-ho com una solució ideal [13]. N’hi va haver que no van entendre bé el missatge, van seguir el camí de la Melina, i els cavallers ja es van preocupar de fer-se’n càrrec [14].
La Silvana i companyia no volien guerra, ja que estimaven la Criatura, que ara ja estava passant per una època d’hormones amunt i hormones avall. És per això que algunes es van penjar una bandera blanca a l’esquena. Si els cavallers locals passaven i veien la bandera se les podien endur, i noves cèl·lules treballadores ocupaven els seus llocs [15].
Els anys anaven passant. La Criatura jove i enèrgica a poc a poc es convertia en una Criatura avorrida, però la Silvana i les seves seguidores no eren ningú per jutjar-la: elles seguien sense fer feina. La Silvana, que amb el seu nou estil de vida havia aconseguit superar la mort [16], anava guanyant cada cop més afiliades a la seva causa. Li van arribar veus que, amb el pas dels anys, la seva filosofia de vida també havia estat descoberta a altres parts del cos: no estaven soles en el seu immobilisme. Cada vegada hi havia més cèl·lules envellides i cansades que acumulaven faltes d’ortografia al seu manual d’instruccions i deixaven la feina [17].
Durant les primeres dècades, els cavallers les mantenen a ratlla i se les anaven enduent. Era com un joc. Les cèl·lules s’anaven convertint i les eliminaven, en un equilibri agradable. Però amb els anys els cavallers van començar a tenir més fronts oberts. Malalties per combatre, bacteris i virus que venien de fora amb males intencions, inflamacions, problemes interns…
[10] Com es comunica aquest missatge?
Les cèl·lules senescents no tenen boca ni orella, però es comuniquen amb unes petites molècules que envien per tot arreu que s’anomenen SASP. Aquestes estan de moda entre els científics; sembla que amaguen molts secrets interessants!
[11] Quin és l'efecte d'aquest missatge?
Les SASP poden ajudar a transformar cèl·lules a senescents, que al seu torn faran SASP i… la pilota es va fent més gran!
[12] Per què entren en senescència?
El manual d’instruccions té unes pàgines extres als extrems anomenats telòmers. Aquests es van perdent a mesura que la cèl·lula es va dividint. Si els telòmers són massa curts, hi ha risc que el manual no es copiï bé i que les noves cèl·lules portin problemes, així que és millor entrar en senescència.
[13] Què és aquest estrès?
L’estrès (oxidatiu) és un altre factor que fa que les cèl·lules entrin en senescència. Ho entenc perfectament, a mi, amb l’estrès, a vegades també m’agafen ganes de convertir-me en ni-ni.
[14] Què passa quan el missatge no s'entèn?
L’acció de les SASP pot promoure que es formin tumors en cèl·lules premalignes.
[15] Què és aquesta bandera?
A través de les SASP i altres mecanismes, les cèl·lules senescents criden al sistema immunitari perquè facin neteja de la zona. Si en el fons són mandroses però simpàtiques i tot!
[16] És pot superar la mort?
Un dels superpoders de la senescència és la immortalitat: déu-n’hi-do quants beneficis.
[17] Què implica el pas de temps?
Amb l’edat anem acumulant mutacions i, per tant, com la Silvana, més cèl·lules senescents.
Amb tot això, els cavallers es van anar afeblint: no podien estar a tot arreu a totes hores. Així, la filosofia de vida de la Silvana va seguir escampant-se, ara ja sense control [18]. Tenia clubs de fans al cervell, als ossos i a la majoria d’òrgans de la Criatura. Cada vegada eren més les cèl·lules que, per voluntat pròpia, no treballaven.
[18] Per què s'escampa aquesta filosofia de vida?
A mesura que ens anem fent grans, el nostre sistema immune ja no és el que era. Per això no arriba a netejar totes les cèl·lules senescents i aquestes es van acumulant.
Amb el pas de les dècades següents, quan la Criatura ja parlava de néts i començava a sordejar, la Silvana i les seves seguidores van anar construint una societat. El que no s’esperaven és que amb la moguda de no moure’s, de no treballar, amb els seus crits pomovent l’absència de feina, van anar creant un estat d’alarma, una inflamació [19]. Això no només passava al local de la Silvana, sinó a tot arreu on tingués seguidores. Aquestes inflamacions locals, tot i que la Silvana i les seves companyes no ho sabien, a gran escala no eren bones per la Criatura. Amb el pas del temps, les inflamacions i els danys als teixits va començar a patir malalties associades a l’envelliment: els noms dels néts ja no li venien tan fàcilment a la ment, els ossos se li afeblien, els ulls se li van cobrir d’un tel… [20]
La Silvana havia deixat de treballar i de dividir-se per evitar fer mal a la Criatura, però, amb les seves accions i manca de treball, havia acabat robant-li la vitalitat.
Fora d’aquell cos, a quilòmetres de distància, els científics estan buscant actualment la manera d’eliminar cèl·lules com la Silvana, que tot i que comencen amb bona intenció deixant la feina, s’acumulen i acaben sent un problema. No arribarà a temps per a la Criatura, però qui sap si en un futur altres Criatures aconseguiran no només viure més anys, sinó també viure amb una qualitat de vida més bona.
[19] Per què es produeix una inflamació?
Amb l’ajuda de les SASPs, les cèl·lules senescents recluten fibroblasts, cèl·lules del teixit connectiu que estan presents, per exemple, durant la cicatrització de ferides. A part d’aquest rol estructural també promouen la inflamació. Així doncs, més senescència acaba portant a més inflamació.
[20] Quines malalties apareixen amb l'edat?
L’acumulació de cèl·lules senescents porta a inflamació crònica i a fibrosi. Tot això s’ha vist relacionat amb moltes de les malalties associades a l’envelliment, com ara cataractes, osteoporosis o Alzheimer.
