Escrit per Cèlia Ventura
Narrat per La Dimoni de Maxwell | Il·lustrat per Pol Vilà
La Virgínia no tenia una direcció a la vida, la Virgínia flotava per l’aire i topava amb objectes.
La Virgínia no respirava, ni menjava, la Virgínia l’únic que volia era reproduir-se [1]. Bé, tot i que voler, voler… Hi havia males llengües que deien que la Virgínia ni tan sols estava viva, només era una mena d’autòmat, un robot que seguia tres línies de codi [2].
Però això a la Virgínia no li feia perdre el son, potser perquè ni tan sols somiava; ni dormia. La Virgínia era un organisme d’allò més senzill, guardava dins seu el seu llibre d’instruccions [3] i poca cosa més.
[1] Què és la Virgínia?
Voler, voler… ni això! La Virgínia és un virus, és a dir, un organisme d’allò més petit i simple que podem trobar per tot arreu. Els virus no tenen consciència ni un objectiu a la vida, però sí que tenen un seguit d’instruccions de què fer.
[2] Com es comporta?
Hi ha científics que diuen que els virus ni tan sols estan vius, sinó que són com un virus d’ordinador, l’objectiu del qual és fer moltes còpies d’ell mateix, o que algú altre les faci. De fet… d’aquí ve el nom virus informàtic!
[3] Com és el seu material genètic?
La Virgínia és un virus del gènere dels Rhinovirus i dins seu té el material genètic en forma d’RNA en una sola cadena. A diferència de nosaltres, els humans, que el tenim guardat en forma de DNA de doble cadena.
Un dia qualsevol del mes de desembre, quan el fred entrava als portals de les cases i els nens somiaven amb un Nadal ple de neu, la Virgínia es va trobar a la mà de la Criatura. Havia arribat allà per casualitat com tot a la vida: d’un esternut en va sortir disparada i amb una encaixada de mans va acabar en les de la Criatura. Aquesta havia dormit poc aquell dia, el cafè encara no li havia fet efecte i la classe de mates s’estava allargant com un xiclet. Així que la Virgínia va aprofitar un badall mal amagat per viatjar de la seva mà als narius.
Allà dins s’ha de reconèixer que la vista no era pas agradable, hi havia mucositat a les parets i pèls llargs que intentaven atrapar-la. Moltes companyes havien caigut en aquella part, però ella, deixant-se portar pels corrents d’aire, confiava no ser víctima d’aquelles trampes.
S’aferrava amb força a la clau que li obriria les portes que necessitava per seguir endavant. I és que totes les cèl·lules de la Criatura tenen panys que es poden obrir amb la clau correcta [4]. Per exemple: poden utilitzar-los per reconèixer altres cèl·lules veïnes i veure que tot està bé o per identificar menjar i fer-lo passar dins de casa per cruspir-se’l. I la Virgínia, com les seves altres amigues i la seva família [5], tenia una clau de rèplica que encaixa perfectament en un dels cadenats. De sobte, de manera atzarosa, la Virgínia va topar amb una cèl·lula i la seva clau va lliscar suaument dins del pany. La cèl·lula, mig encuriosida i amb la falsa esperança que seria quelcom desitjable, després de sentir el “clic”, va obrir les comportes i va deixar que la Virgínia passés, primerament fent-la passar a un rebedor i finalment convidant-la al seu interior [6].
[4] Què són aquests panys?
Aquests panys realment són receptors. Tenim receptors de molts tipus diferents, és la manera que té la cèl·lula per entendre el seu entorn i poder actuar.
[5] Què són aquests candaus?
Els virus, tant els del gènere dels Rhinovirus com el coronavirus, el VIH o molts d’altres, utilitzen aquests candaus, anomenats receptors, per tal de poder entrar a la cèl·lula.
[6] Com s'anomena aquest procés?
Aquest procés s’anomena endocitosis, i consisteix en el fet que la cèl·lula envolta allò que entra amb la seva membrana tot formant una mena de bombolla, un rebedor, al voltant del nouvingut.
Un cop dins la cèl·lula, la Virgínia va posar fil a l’agulla, o més ben dit, va fer que la cèl·lula, el seu hoste, que tan amablement l’havia acollida a casa seva, es posés a treballar. La Virgínia es tragué dramàticament el llibre d’instruccions de la butxaca i el va deixar flotant: aquí és on començà la diversió. La cèl·lula, pensant-se que les pàgines eren d’ella mateixa, i no d’una impostora, es posà a treballar.
I així, sota la mirada atenta de la Virgínia, la cèl·lula va començar a dedicar els seus recursos a fer el que la nouvinguda li manava: llegia, construïa, fabricava… Però què és el que li feia fabricar? Desenes de Virgínies, i després centenars, i fins i tot milers! Sense saber-ho, la cèl·lula fabricava peces d’un trencaclosques que, al seu torn, s’anava construint. Petites Virgínies, cada una amb el seu llibre d’instruccions i clau, començaven a formar-se.
Al cap d’unes vuit hores de construcció, quan la cèl·lula ja estava exhausta de tanta activitat, les noves Virgínies van voler explorar el món més enllà d’aquelles parets i van començar sortir de la cèl·lula, passant abans, altre cop, pel rebedor [7]. Un cop lliures van tornar a començar el procés, esperant topar amb una cèl·lula que les allotgés i així replicar-se contínuament.
[7] Com surt la Virgínia?
A l’hora de sortir, el virus agafa la via de l’exocitosis, que és molt similar a l’endocitosis, però fent marxa enrere.
Un petit exèrcit de Virgínies deambulaven per l’interior de la Criatura, fent-se seves les cèl·lules amb les quals anaven topaven. Però les Virgínies no aconseguiren prendre el control. I és que la Criatura infectada era una persona jove i sana: disposava d’un cos policial d’allò més capaç. Sempre a punt per actuar.
Però abans d’entendre la guerra cal entendre l’honestedat; les cèl·lules són dels éssers més honestos que hi ha. Per tal de ser transparents amb tot el que fan, sempre estan ensenyant tastets del que fabriquen. Contínuament posen mostres del que passa dins seu a la seva superfície, com un forn que constantment ens estigués dient i ensenyant trossos del que cuina. D’aquesta manera, si la cèl·lula comença a actuar d’alguna manera estranya, les cèl·lules del seu voltant i – encara més important – el sistema immunitari, la policia, ho notaran.
Tot i que les cèl·lules, tot treballant, ni s’adonaven que estaven sota les ordres de l’exèrcit de Virgínies, la policia local, més coneguda com els cavallers que diuen “SÍ” [8], no van trigar a veure que alguna cosa no rutllava.
Per preparar-se per la batalla començaren a cridar ordres a tort i a dret “SÍ, SÍ, SÍ, SÍ”, que en català vindria a ser un: “pugeu la temperatura que les Virgínies odien la calor”, i la febre va començar a pujar; “feu les carreteres més amples perquè puguin venir reforços!”, i els vasos sanguinis es van ampliar tot causant inflamació; “augmenteu la mucositat!” i a fora, la Criatura va notar com el nas li començà a moquejar [9] i es preguntà, fastiguejada, si no hauria agafat un refredat.
[8] Qui són els cavallers que diuen "SÍ"?
Els cavallers que diuen “SÍ” no són ni més ni menys que el nostre sistema immunitari, el que ens protegeix dels refredats i tantes altres malalties.
[9] Com es donen les ordres?
El sistema immunitari alliberarà factors inflamatoris com les citocines, és a dir, substàncies que creen una inflamació. La idea és de poder tenir les condicions ideals per lluitar contra el virus, tot i que en fer-ho també crea els símptomes que associem amb el refredat.
Les Virgínies, flotant i deixant-se portar, anaven sucumbint a mans dels cavallers que diuen “SÍ”. La batalla durà dies, elles no es defensaven, senzillament eren engolides pels cavallers o morien per una insolació de la calor que feia. La batalla va ser llarga perquè encara hi havia Virgínies dins de cèl·lules que seguien fent còpies d’elles mateixes, però a poc a poc, dia rere dia, mocador rere mocador, elles anaven desapareixent.
Aquí semblaria que acaba la història de la Virgínia, la nostra protagonista. Sense ni voler-ho havia entrat dins d’una Criatura, havia creat un exèrcit de clons tot provocant una batalla campal, i havia mort a mans dels cavallers… Però realment acaba aquí? Enmig de la llarga guerra la Criatura, tot prenent una sopa ben calenteta i esperant que aquesta l’ajudés a sentir-se millor, esternudà. I en aquell precís i innocent esternut, un grapat de Virgínies van emprendre el vol i van encetar un nou camí buscant una nova Criatura, una nova casa.
