L’assassinat de Nikolai Vavílov4 min de lectura

Durant el grau de bioquímica, un professor de genètica ens va parlar de Karpechenko, un científic soviètic que va aconseguir crear per primera vegada una espècie nova artificial a partir del rave i la col. També, ens va explicar que posteriorment va ser executat per motius polítics. De tot plegat en vaig fer un article a Ciència Oberta. Però amb el temps vaig descobrir que aquesta anècdota era només la punta de l’iceberg. La meva pregunta era clara: què va passar amb la biologia a la Unió Soviètica durant el règim de Stalin?

Avui et porto L’assassinat de Nikolai Vavílov: la història de la persecució de Stalin d’un dels grans científics del segle vint de Peter Pringle. Per mi, un d’aquells llibres que no vols que s’acabi i amb un d’aquells protagonistes que acabes apreciant de veritat.

Assedegat d’història de la ciència i foscor, em vaig endinsar en aquesta biografia en clau científica de Nikolai Ivànovitx Vavílov, un botànic i genetista  nascut l’any 1887 a Moscou. Vavílov des de petit ja va mostrar una gran curiositat científica, de fet, s’arribava a endur reactius del laboratori de l’escola per fer experiments a casa. Amb una personalitat encantadora i una ment brillant, va aconseguir avançar ràpidament en la seva formació científica per arribar a ser un dels professors més joves de Rússia. El seu objectiu era obtenir varietats de plantes que poguessin satisfer les necessitats d’aliment de l’època. Amb altres paraules, volia acabar amb la fam a la Unió Soviètica i a tot el món. 

Per fer-ho, s’endinsà en el camp de la genètica, aleshores una gran novetat. Amb els seus treballs va guanyar un gran prestigi internacional que, tal com relata l’autor, el va portar a estar en estret contacte amb grans científics genetistes com Morgan, Bateson, Müller i Dobzhansky.  

Malgrat tenir un títol típic de novel·la detectivesca, Pringle no s’equivocà al escollir-lo, i és que l’altra vessant del llibre se centra en desenvolupar els esdeveniments que gradualment van acabar decapitant la biologia a la Unió Soviètica, amb Nikolai Vavílov com a damnificat definitiu. Tot i això, si et decideixes a llegir el llibre descobriràs que al subtítol falta un nom propi:  Lissenko. Trofim Lissenko va ser el director d’aquest fosc episodi de la història de la ciència al segle XX, que podem considerar una vertadera purga científica. 

En aquesta obra, Pringle plasma l’auge i la decadència del món científic de Vavílov en una història amb un estil sobri però amb un relat punyent. La demostració d’això és la capacitat de l’autor per transmetre la passió de Vavílov per la ciència, amb una intensitat esbalaïdora. I és així fins i tot als pitjors moments, ja que se’ns presenta una persona realment excepcional que va mantenir les ganes de seguir endavant i les seves idees científiques fins al darrer moment d’una forma admirable. 

Abans d’acabar, vull citar una simple però transcendental frase que mostra la ironia de la vida de Vavílov, que espero que t’animi, definitivament, a conèixer-lo:

“L’eminent caçador de plantes que tenia un pla per alimentar el planeta va morir de gana” 

En conclusió, si vols descobrir un fosc capítol de la història de la ciència i una de les majors interferències polítiques del segle XX i els seus protagonistes, aquesta lectura és per a tu. Tres centes pàgines per conèixer a Nikolai Vavílov, la seva obra, els seus amors i la seva desgràcia (i la de la Unió Soviètica). Tres centes pàgines per, també, fer memòria d’aquells que mai no van abjurar de la seva ciència, malgrat el final que els esperava.